Opinió

Tribuna

Demano “la pau i la paraula”

“No podia treure’m del cap el record d’aquell palestí de Gaza al qual se li havien mort cinc fills. I, igualment, el plor dels pares jueus que no saben res del fill captiu de Hamàs
“A l’escola es dona més importància a elements tècnics que a l’ús adequat de la paraula. Trobo a faltar cada dia més la riquesa de la paraula

Era jo força jove quan em va impactar la lectura d’aquell llibre que el poeta bilbaí Blas de Otero havia publicat el 1955. L’impacte del poema, que més tard vaig explicar un munt de vegades en les meves classes de literatura de COU, va ser fort. Aquell poeta que va evolucionar de l’existencialisme al compromís social, la poesia del qual és representativa, m’emocionava com ho fa sempre la poesia compromesa i, en general, la paraula escrita o parlada.

Hom es pot preguntar què hi té a veure, aquest poema, amb la política i la societat actual. Suposo que quan algunes persones pensen en una situació determinada els venen a la memòria històries o personatges del seu bagatge cultural, que potser serà de l’última pel·lícula de ciència-ficció. I estarà molt bé. Però la meva em porta a un disc dur que he emmagatzemat al meu cap i al meu cor, a còpia de les meves lectures.

Va ser fa uns dies, en acabar de veure els informatius del vespre, i tot recordant una vivència d’aquell mateix vespre, que vaig pensar en l’actualitat que cobraven per a mi aquests dos substantius: pau i paraula. I –com és lògic– els vaig veure des del vessant de la meva percepció actual. Les imatges que acabava de veure m’havien angoixat tant que no podia treure’m del cap el record d’aquell palestí de Gaza al qual se li havien mort cinc fills, i el d’aquella jove que plorava la mort dels seus pares. I, igualment, el plor dels pares jueus que no saben res del seu fill captiu per Hamàs. He llegit molta literatura del tema des d’Oh Jerusalem!, de Dominique Lapierre i Larry Collins, fins a De ninguna parte, de Julia Navarro.

No és només d’aquest conflicte bèl·lic que vull parlar avui i aquí. Ni estic ben documentada ni soc especialista en el tema. Però no puc viure aliena a una de les angoixes més grans de la situació actual del món, des de la política més propera, a la qual ni puc ni vull viure aliena, fins a les terribles i nombroses situacions bèl·liques que agreugen encara més la situació dels vulnerables i augmenten el problema migratori –un dels més greus actualment–. Ho tinc clar: en aquest problema no podem fer més que donar suport, en última instància, a les víctimes d’allò que anomenem “efectes col·laterals”, i dedicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats a acollir els que continuaran augmentant el nombre d’emigrants que només busquen quelcom tan legítim com la supervivència.

I l’única cosa que m’atreveixo a opinar respecte a aquest terrible problema bèl·lic, que s’afegeix a d’altres, és que les guerres, si no acaben en pau sinó en la victòria d’un bàndol i per tant en la derrota de l’altre, deixen unes ferides de llarga durada. Cridar i manifestar-se per la “victòria” dels uns vol dir pensar en la “derrota” dels altres. Celebrar la pau és una altra cosa que només es fa amb el diàleg i la bona voluntat.

I això em porta a la segona petició del poeta: la paraula. ¿Per què es fa servir més la força que la paraula? ¿Per què costa tant el diàleg que ve de la reflexió? I no només a aquests alts nivells, sinó en el quotidià. I és que fa temps, des de la meva perspectiva –potser d’una generació del passat–, trobo a faltar cada dia més la riquesa de la paraula. Des de bon començament, a les escoles sovint es dona més importància a elements tècnics que a l’ús adequat de la paraula. Es parla actualment, com un problema educatiu, de la falta de “comprensió lectora”, mentre que si a un nen o a un adolescent el trobes immers en la “lectura” d’un WhatsApp ple d’emoticones i de mitges paraules no tindrà cap dificultat a desxifrar-ho. Em crida l’atenció que actualment la majoria de les conferències o xerrades s’han de donar “il·lustrades” amb dibuixos, fotos, en definitiva, imatge. Sí, és veritat que una imatge val més que cent paraules en determinats àmbits, però la força de la paraula en si ens ajuda a reflexionar personalment sense mitjans externs.

Quan unes noies universitàries guanyadores d’uns premis de cinema són incapaces de dir unes paraules en el lliurament d’aquests guardons, per exemple, vol dir que han deixat de costat la riquesa més gran del pensament humà, la paraula, instrument de reflexió que s’enriqueix, sens dubte, amb la bona i freqüent lectura.

“En el principi fou la Paraula”... I l’únic ésser de la creació que té aquest do meravellós com a instrument fonamental per al desenvolupament de la intel·ligència és una llàstima que no el sàpiga fer servir...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia