El dia que va morir Franco

Tal dia com avui va morir Franco. Fa 48 anys d’aquell 20-N, un dijous si no em falla la memòria. Jo acabava de fer divuit anys i en feia més d’un que treballava a Ràdio Girona. S’esperava, i alguns anhelaven, que morís la persona que ocupava la jefatura del Estado des del 1936, l’any de l’aixecament militar contra la República. Era Caudillo por la gracia de Dios, segons deien les monedes, i, malgrat que era un home vell i malalt, el 27 de setembre, encara no dos mesos abans, havien afusellat cinc persones a l’Estat després que ell signés l’enterado. Va morir matant, encara que alguns tenen dubtes que estigués capacitat per a aquelles darreres sentències de mort, de les milers que va signar en vida. Era ell o era un joguet en mans de la seva família i els fidels quan va fer-ho? Era ell quan va sortir al balcó del Palau d’Orient de Madrid en la darrera gran manifestació del franquisme contra els que havien condemnat al món occidental la crueltat d’aquelles sentències de mort? Encara recordo allò de “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos” de les pancartes i la darrera referència en boca del dictador de “la conspiración masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra, a ellos les envilece”, o alguna cosa així... Hi havia molta incertesa. Els que estaven compromesos, que n’hi havia, ho esperaven amb l’esperança de canviar-ho tot i els que estaven a l’expectativa i havien anat tirant, o sigui la majoria, ho esperaven amb una barreja de por i incertesa davant del que podia passar. Entre els seus suposo que hi havia més por que goig. S’havia dit: “Después de Franco, las instituciones.” I de fet no va ser tan diferent de com s’havia anunciat, ni d’aquell “atado y bien atado” que havia pronunciat el mateix dictador. Dos dies després va ser coronat el seu successor a títol de rei, Joan Carles. I d’allà ve tot, perquè es va canviar la manera de vestir i de parlar, van arribar els joves del règim reconvertits a la democràcia i que van fundar la UCD, o sigui, es va fer un Lampedusa de manual que, diguem-ho també, va ser ben acollit per una gran majoria. Es va viure una Transició modèlica a còpia d’amagar els morts, que n’hi va haver, i molts. Al cap d’un any i mig, el Partit Comunista era legal i al cap de tres anys teníem la Constitució que ara la ultradreta ja blasma.

A Ràdio Girona ens van posar agents de la Policía Nacional que deien que venien a protegir-nos, però que crec que venien a vigilar-nos, encara que no hi havia res a vigilar. Hi van estar força dies, allà al carrer de la Força. I la gent va anar fent. Alguns van anar de visita pagada a Madrid en autobusos organitzats i entrepà de franc per desfilar davant del mort. I jo en tinc un record ben viu, perquè aquell 20-N els pares em van comprar una cabrona, una jaqueta de pell a Can Dandi del carrer Joan Maragall, i el gran dubte que tenia era si els tres dies de dol oficial afectarien o no l’obertura de les discoteques el diumenge. Finalment van retardar que obrissin a partir de les sis i per tant vaig poder pujar a Màquina a fer el que feia setmanes que maquinava i que no tenia cap relació amb Franco. Les prioritats eren unes altres i es van complir. I encara parlem de Franco.