El camí de les llúdrigues
A Lluís Mateu se li devia feia anys el premi Tres de Març que va rebre diumenge passat
Si no fos una espècie protegida, sentiríem per la llúdriga una mena d’aprensió com la que inspiren les rates i altres bèsties de cos abotifarrat i retràctil, freqüentadores de caus fangosos com els gats, salvats a vegades del fàstic pel ronc amorós, els ulls verds i la llarga i incomprensible cohabitació amb els humans. Que em perdonin els animalistes, però cada dia se’m fa més torbador haver de compartir sofà amb un espècimen que s’hi eixarranca per llepar-se el forat del cul. El cas és que l’amenaça d’extinció de les llúdrigues ens va ajudar a mirar-les, per fortuna només de lluny, amb ulls piadosos, fins i tot amb certa simpatia, de la mateixa manera que els pelleters van redimir per a l’aristocràcia les no menys llefiscoses martes gibelines i els erminis. Però si alguna m’ha arribat a commoure de debò només és perquè hi veig la concreció hiperrealista i vivent de les que Lluís Mateu va convertir en emblemes de Salt a principis dels anys vuitanta. Són llúdrigues que de fet no ho semblen; tenen més aviat la curvatura de secà de l’os formiguer, i l’artista les va esquematitzar tant, que quasi només són unes potes damunt un llom boterut a propòsit perquè la mainada hi pugi a cavall i s’hi abraci al musell, però les mires, les toques, hi fas la volta resseguint aquell empedrat de rierencs on les van col·locar a la plaça de la Vila, i saps de manera irrebatible que només poden ser llúdrigues. L’art és també una forma de persuasió. A Lluís Mateu se li devia feia anys el premi Tres de Març que va rebre diumenge passat, encara que només fos perquè el trofeu que han donat a tants altres abans és la reproducció del logotip de la campanya per la independència de Girona que va dissenyar ell mateix el 1983 i perquè les llúdrigues, batejades amb qualitats molt saltenques: la mandrosa, la despistada i la tranquil·la, són l’escut oficiós del poble. Deu ser això: estàvem distrets i no ens vam recordar de Lluís Mateu fins que vam sentir una picor al cap. Poca gent ha fet més per Salt, des de l’art, el teatre, l’ensenyament i l’acció cívica, que aquest artista a qui es deu la conquesta de convertir una bestiola de riu en un símbol immortal, i més que això: ens ha obert el camí per treure’ns les lleganyes i ser menys cagadubtes i més generosos.