Lletra petita
Terminis
“El calendari polític i el judicial poden coincidir, es poden condicionar i s’hi pot jugar, fins que hi ha caixa o faixa i es compleixen els terminis i la llei, en investidura o en amnistia
El calendari és inexorable i, per molt que es gestioni el temps, aquest s’esgota. La llei, també i, per retorçada que s’interpreti, fixa terminis d’aplicació. Avui comencen dos mesos per trobar un desllorigador a la política catalana que depèn de l’improbable canvi del sistema de finançament autonòmic o repetir eleccions, perquè l’opció que Junts i ERC arribin a un acord d’investidura seguiria topant amb la negativa socialista a abstenir-se. Hi ha maniobres polítiques de valor, però sense afectació econòmica, com ara l’oferiment socialista al PP de fer fora el president del Parlament de les Illes de Vox. Però el canvi de model de finançament comú implicaria trobar 22.000 milions anuals que Catalunya hi aporta de més, i en dos mesos, per compensar aquest dèficit anual de manera permanent. Aquesta singularitat s’endevina, de moment, insuperable. També en l’amnistia, per molt que el govern de l’Estat, els partits i els jutges hi juguessin i encara hi juguen accelerant-la o alentint-la per afavorir el seu relat, es compleixen els terminis i cal decidir com s’aplica en cada cas concret. Que no serà poc, perquè el Suprem ha d’elegir si aixeca les ordres de detenció i en fa prejudicials a Europa, i l’Audiencia Nacional, si segueix acusant de terrorisme els de l’operació Judes, per exemple. El Tribunal Superior de Justícia va començar ahir a amnistiar i el Tribunal de Comptes haurà de renunciar aviat a dur el cas a Europa. Els intents d’esquivar l’amnistia amb noves acusacions o giragonses només desacrediten els magistrats que ho intenten, tot i que els valoraran, quan s’hagi de triar per cobrir els òrgans de govern judicial, que per fi es desbloquegen. Gairebé ja dos terços dels ciutadans de l’Estat desconfien dels magistrats i creuen que polititzen innecessàriament la seva feina, segons una enquesta recent. Ajornar o evitar decisions només les enquista, en complica la sortida i s’acaba perdent el sentit del que cal solucionar, si és que és aquest l’objectiu, i no enredar-ho o voler incidir en allò en què no tens competència.