Articles

Obrir la porta de l'esquerra de la llibertat

Diàleg

Els esdeveniments d'aquestes dues darreres setmanes al si d'ERC (l'escenificació de la reconciliació entre Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós i l'article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat) són fets rellevants respecte dels quals vull expressar les següents consideracions.

En primer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la línia majoritària que ambdós representen, orientada a reeditar el tripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar els estatuts per restringir la participació directa dels militants. I esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el mateix Josep-Lluís Carod afirmava a l'AVUI de diumenge passat que ERC no podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la responsabilitat de dotar el partit d'un sistema de valors que supleixi aquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació, desproveïda d'autocrítica, sobre la precarietat ideològica i política de la militància deixa en evidència l'abundant obra escrita dels qui han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats orgàniques i institucionals del partit: 2014: que parli el poble català (L'Arquer) de Carod, Disculpin les molèsties (Ara Llibres) de Vendrell, El pla B: l'estratègia cap a la sobirania de Ridao, Generació.cat de Puigcercós i L'independentisme sensat (Malhivern) d'Ernest Benach.

La teoria que els portaveus d'ERC difonen es limita a repetir que som un partit d'esquerres (sense especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una identitat en desús, atesa la preeminència de l'autoidentificació com a partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no arribem a tenir Estat propi). Des d'aquesta perspectiva l'esquerra nacional comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra s'identifiquen com d'esquerres. Quins són aquests valors comuns si no assumeixen el poble català com a subjecte polític (per al PSC la nació és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del socialisme (cas d'ICV)? Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social, menysté el potencial del patriotisme com a energia transformadora capaç d'aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país.

L'eix Catalunya-Espanya hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d'una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i, d'altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no). Per això és una afirmació impròpia d'un independentista equiparar patriotisme amb la manca d'ideologia, i més en un país amb tan baixa autoestima. Precisament el que li cal a l'independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.

L'apel·lació al patriotisme que impregna l'article de Joan Carretero (el qual subscric íntegrament), i a formar una candidatura d'aquest signe a les eleccions autonòmiques del 2010, està en línia amb les conclusions de la conferència nacional d'octubre del 2007 i fins i tot amb els boirosos resultats del congrés de l'any passat. La desqualificació de la proposta en si mateixa i els arguments emprats per fer-ho em semblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú actualment) que ha caracteritzat històricament Esquerra. La resistència d'ERC a encapçalar una candidatura d'aquest tipus significa renunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se estrictament com un partit d'ordre dins el subsistema autonòmic català.

En segon lloc, i enllaçant amb l'apartat anterior,
les declaracions dels dirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen a equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la Generalitat amb una "catàstrofe" (Carod) o una "tonteria" (Ridao), alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament. Els arguments segons els quals ERC ha de ser un partit "seriós", "madur", és a dir un partit d'ordre, són pur tarradellisme. La direcció actual aposta per un model de partit de quadres professionalitzats que pacten entre ells les quotes de poder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència "la figura nefasta del polític professional" en el procés de creació de l'Estat jueu, una afirmació que també hauria de valer per als independentistes catalans d'avui.

La minusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d'un projecte, afegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel amb la contraproduent estratègia seguida del 2006 ençà. L'entestament en el desplegament estatutari com a única línia d'acció política, i la creença que la presència en el govern per si mateixa (sense preparar cap alternativa efectiva a l'esgotament de la via autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les actituds adoptades demostren que el "no" propugnat en el referèndum de l'Estatut del 2006 no era una posició coherentment assumida per la direcció, i d'aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre l'electorat independentista.

Fa temps que vaig arribar a la convicció personal que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació. A partir de l'estiu del 2007 vaig adoptar una línia d'oberta oposició promovent una candidatura conjunta dels sectors crítics al congrés del partit de l'any passat, amb Joan Carretero com a president i Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l'acord, i vaig optar llavors per figurar com a candidat a president en la d'Esquerra Independentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de dues llistes. I finalment vaig donar suport a la unificació en un sol corrent: Reagrupament Independentista, que no ha arribat a consolidar-se, i a la vista de les reaccions divergents arran de l'article de Joan Carretero, s'esvaeix la possibilitat d'articular una majoria alternativa a curt termini.

La continuïtat com a sector crític al si del partit és o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, que la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar la decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal que dins d'ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada pel tàndem Carod-Puigcercós.

Crec que som en un canvi de cicle en l'evolució de l'independentisme contemporani i la situació actual d'ERC em recorda, relativament, la que vaig viure l'any 1991. Llavors vaig formar part del nucli minoritari de militants que vam considerar esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que conformaven el denominat moviment català d'alliberament nacional. Anys més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic van acabar ingressant en una ERC transformada, en part també per la nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit anys més tard, sóc dels que consideren que els referents ideològics i estratègics de l'actual ERC són políticament inadequats, malgrat que els seus defensors siguin majoritaris al si del partit. Penso promoure els plantejaments recollits en el llibre L'esquerra de la llibertat des de fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del temps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser assumits per un col·lectiu que, arribat el cas, els defensi políticament de forma organitzada.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.