Aquesta setmana, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha frenat dues demandes importants. Una, la que va presentar el pare del nen de tres anys mort en els atemptats de Barcelona del 17 d’agost del 2017, que denuncia la negativa de l’Estat espanyol per aclarir-ne fets cabdals, com la vinculació de l’imam de Ripoll amb els serveis secrets. I l’altra, la d’Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua, que denuncien que la justícia espanyola les discrimina perquè les exclou de la causa sobre la imposició del 25% del castellà a les escoles, mentre que hi accepta les entitats que hi són favorables.

Durant el Procés, vam sentir de forma reiterativa que Europa ens mirava, i aquesta suposada i latent vigilància ens va incitar a acompanyar amb un somriure els arguments per assolir la independència i a no llençar cap paper a terra. Cap de les dues demostracions de civisme es va poder mantenir a partir de l’1 d’octubre del 2017: aquell dia les cares amables es van transformar en rostres de dolor per la violència salvatge de la policia espanyola contra els votants, i els carrers es van omplir dels vidres trencats que les hordes uniformades van deixar arreu per on van desfilar. Tampoc va sobreviure a aquell dia la percepció que Catalunya fos una qüestió d’interès per als països i les institucions d’Europa: els que no es van decantar per fer costat a l’ordre constitucional espanyol, van fer l’orni i la causa independentista catalana va tornar a quedar reduïda a la marginal solidaritat de les nacions sense estat. És veritat que s’han obtingut algunes victòries als tribunals europeus perquè aquests no han pogut eludir evidències jurídiques notòries. Però el relat de conciliació dissenyat pels governs de Pedro Sánchez, els oficis de la diplomàcia espanyola i el viratge que està fent Europa cap a ideologies ultraconservadores, han anat modelant un criteri d’aïllament acústic i tèrmic per a l’independentisme català: que no se’l senti i que es refredi.