Violència

Aquests dies els barcelonins estan més preocupats que de costum per la violència. Gireu la frase del revés, si us plau: això vol dir que ja estem “acostumats” a un cert grau de violència.

La violència no és pas un invent del nostre temps. És present a les llegendes més antigues de la humanitat, i no són cap excepció els famosos contes infantils de difusió universal, plens d’actes de violència, de crueltats, d’abusos, de sang i degollacions. Encara que molts homes han volgut ser pacífics –a vegades heroicament–, la humanitat no ho ha estat mai, i qualsevol fantasia idíl·lica és simple ignorància. La gent que lamenta la violència manifesta de tantes pel·lícules o còmics faria bé d’imaginar la colla de generacions que han estat educades, a la vora del foc, escoltant històries i mites semblants.

A més, no cal acudir a la narrativa de “ficció” –novel·lesca, folklòrica, cinematogràfica–, sinó que la realitat mateixa ens demostra que, al llarg dels segles, l’home s’ha acreditat com un expert violentador en qualsevol camp: el moral, el religiós, el sexual, el social, l’econòmic, el mental, el verbal. Això, la majoria de la gent ho sap molt bé, i, encara que no tinguéssim memòria històrica, la nostra experiència d’uns quants anys de vida ens ho ha de fer veure clar.

Les tècniques de violència s’han perfeccionat, això sí, i no tan sols les de violència armada, que és la més espectacularment destructiva, però al costat de la qual n’hi ha d’altres d’igualment deformadores. Potser una de les característiques de la nostra època és que són cínicament violentades les paraules, que és un sistema seguríssim de violentar les idees. L’atac més brutal ha estat qualificat sovint de “protecció”, i en troben exemples en les ocupacions i pressions efectuades per la Unió Soviètica i pels Estats Units; alguns bombardeigs massius que ho arranaven tot eren justificats, precisament, com una estricta “reacció protectora”. I no cal anar tant lluny per a reconèixer altres testimonis, perquè Catalunya ha patit llargament aquesta mena de violències; i encara hi ha qui, si us plau per força, ens vol “protegir” de nosaltres mateixos.

Mai no m’ha preocupat gaire, tot i que em desplau, la violència que presenten les publicacions o la televisió. Penso que sobre una societat en pau, sobre una persona respectada, aquesta exhibició no és greu. El que és greu és que la societat ja està violentada, frustrada, enganyada, insatisfeta. I que hi ha poderosos interessats a perpetuar aquesta frustració.

No ens enganyem: encara que no hi hagi més violència de l’habitual, la veritable pau encara és lluny. Perquè també queda lluny la justícia. I tot el que no és justícia és violència. Amb armes, amb callada complicitat o amb hipòcrites copets a l’esquena.