Quan parlem de pressupostos i ajuts, sovint oblidem que el progrés no és neutre. Si no es marca un biaix de gènere explícit, el resultat és sempre el mateix: una desigualtat que es perpetua. Oferir igualtat de condicions sobre una base desigual només fa més gran la bretxa.

Les dades ens ho diuen amb cruesa. Les dones representen el 45% de la força productiva i assumeixen el 75% del treball reproductiu. Però, quan es mobilitzen milions d’euros –ja sigui amb els fons Next Generation, el pla Catalunya Lidera o per compensar els aranzels de Trump–, poques vegades ens preguntem: quants d’aquests recursos arriben realment a les dones? Quants serveixen per finançar empreses liderades per dones o per donar suport a les autònomes que sostenen el dia a dia del país? Quants contribueixen a assolir una igualtat real? Segons l’ODEE, només un 13,4% de les empreses subjectes a la llei d’igualtat tenen consells d’administració paritaris. I la presència femenina a les direccions generals no arriba al 17%. Si continuem així, trigarem 40 anys a assolir la igualtat. És a dir, si no accelerem els canvis, les filles de les nostres filles encara toparan amb els mateixos sostres de vidre i les mateixes bretxes que avui patim nosaltres.

No és només una qüestió de justícia. És una qüestió d’eficiència, de riquesa compartida i d’intel·ligència econòmica. El Cercle d’Economia ho diu clar en el seu darrer informe: la marginació de les dones en els sectors tecnològics i directius ens aboca a una pobresa econòmica i digital que afecta tota la societat. No podem continuar aplicant polítiques que parteixin del “cafè per a tothom”. Perquè, quan tothom rep el mateix, en realitat no tothom avança igual. La neutralitat pressupostària, aparentment equitativa, és cega davant les desigualtats estructurals. El que cal és una mirada estratègica capaç de veure on cal posar més per començar a igualar. Només així passarem de les grans proclames a tenir resultats tangibles.

Sovint s’argumenta que marcar un biaix de gènere és una forma de discriminació positiva innecessària, i que el talent hauria de prevaldre lliurement. Però aquest raonament parteix d’un miratge: el de la igualtat d’oportunitats dins un sistema estructuralment desigual. Quan l’accés al crèdit, als espais de decisió o, fins i tot, al temps disponible per treballar és desigual, no hi ha llibertat real ni competència justa. Marcar el biaix de gènere no és afavorir una part, sinó equilibrar el tauler. Per això calen polítiques actives que reverteixin aquesta situació: ajuts específics per a dones emprenedores; crèdits sense avals hipotecaris per a aquelles que, massa sovint, no poden oferir garanties perquè no tenen propietats al seu nom; partides específiques per a la contractació de dones en sectors masculinitzats, i, sobretot, dades disgregades per gènere. Sense dades no hi ha diagnòstic, i sense diagnòstic no hi ha remei.

La Llei d’Igualtat 7/2014 ja ho estableix: els pressupostos han d’incloure indicadors i auditories de gènere. Però, sense voluntat política, tot queda en paper mullat. No podem permetre que els milions dels fons europeus tornin a circular a través de les grans patronals i entitats financeres sense una visió paritària. No podem consentir que les dones continuïn invisibles en l’economia que es dissenya avui i que marcarà el demà. Simone de Beauvoir ens advertia: “Només cal una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats. Aquests drets mai no es donen per garantits.” I ho estem veient arreu del món: des de la retirada de drets sexuals i reproductius als Estats Units fins a la invisibilització de les dones en governs cada cop més autoritaris.

Si les dones sostenen la societat amb el seu treball domèstic i de cures –encara avui invisible i no valorat–, cal que tinguin també sobirania econòmica. Una dona amb recursos propis pot decidir, pot protegir els seus fills, pot escapar d’una relació abusiva, pot innovar, crear empresa, contractar altres dones i equilibrar la visió del món. No és només una qüestió d’igualtat: és una qüestió de supervivència col·lectiva. Marcar el biaix de gènere no és discriminar. És reparar. És garantir que, quan pensem en el futur, ho fem amb i per a tota la població. El futur, ara i sempre, s’escriu amb pressupostos. Que aquesta vegada no s’escrigui només en masculí.