Josep Sala i Cullell va publicar (Vilaweb, 6.3.2025) un d’aquells articles que toquen os. El títol: El moment en què vaig trencar amb l’esquerra actual. És una reflexió que a molts ens col·loca davant del mirall. Per què vam trencar amb l’esquerra actual? O millor: per què l’esquerra va trencar amb nosaltres? L’article em va fer pensar en dues derivades particulars que explicarien aquest divorci ideològic i emocional.

La primera derivada és de caràcter vital. És haver constatat com els partits d’esquerra es transformaven en agències de col·locació per als seus afins, com si el bé comú es pogués subhastar en forma de càrrec. És haver conegut oportunistes que han convertit la ideologia en disfressa per a l’aprofitament personal. És detectar com una gran part de l’esquerra practica la cultura de la cancel·lació. I és patir l’esquerra espanyola: un artefacte d’estat que a través d’accents colonials i retòrica populista està concebut per eliminar qualsevol “forma de vida catalana”.

La segona derivada és més teòrica, però no pas menys fonamental. La vaig aprendre de Kundera i Kertész, dos escriptors que adverteixen que alguns idealismes aparentment alliberadors revelen tics autoritaris (“enviar Mas a la paperera de la història” era un llenguatge despòtic). Per això desconfio dels sistemes totalitzants i em sento pròxim a pensadors com Popper, Hannah Arendt, Isaiah Berlin i Camus: veus que no entenen la llibertat com un dogma, que ens recorden que la naturalesa humana funciona per assaig i per error, i que una societat democràtica és la que sap revisar-se críticament.

En aquest mateix esperit em reconec en altres veus heterodoxes: Antonio Baños, Pere Antoni Pons, Dante Fachín, Montserrat Dameson, Lluís Llach, Salvador Cardús, Ferran Requejo… Cadascun amb la seva mirada. Però tots ells compromesos amb un pensament poc amic d’absoluts, sabedors que cap causa mereix el silenci crític. Deu ser aquesta, la forma d’ennoblir la política des d’un projecte genuïnament emancipador.