Pau Casals a Prada

Demà farà 75 anys que va començar el Festival Bach a Prada, poble on el músic Pau Casals es trobava exiliat des de finals de la Guerra Civil. Aquest esdeveniment va suposar el trencament del silenci musical que el músic s’havia autoimposat com a protesta contra el règim franquista. El retorn de Casals als escenaris va tenir un gran ressò internacional i es va publicar en diaris i revistes de molts països. Des d’aquella data, el festival es va celebrar anualment amb l’assistència de grans intèrprets de tot el món.

Pau Casals ha estat un dels catalans universals més importants que ha tingut la nostra petita nació. Va ser un intèrpret excepcional del violoncel i va portar un missatge a favor de la pau i contra els totalitarismes a tot arreu on va anar. Músic precoç, als 5 anys ja estudiava piano, violí i flauta i als 6 anys va fer el seu primer concert. Als 23 anys es va començar a fer cèlebre com a intèrpret de violoncel, tot iniciant gires internacionals i tocant als millors auditoris del món. Va tenir una vida artística molt dilatada: l’any 1899 va tocar a Londres davant la reina Victòria, que regnava a l’Imperi Britànic des de 1837, i el 1973, quan tenia 96 anys, va tocar davant Golda Meir, la primera ministra d’Israel, país que, a diferència dels països àrabs, mai va tenir relacions amb l’Espanya de Franco. Entremig va tenir una vida plena de triomfs musicals, de reconeixement mundial i també de patiment, a causa sobretot de la Guerra Civil i l’exili. A tot arreu on anava les crítiques als mitjans de l’època eren unànimes: un músic brillant, el millor violoncel·lista de la història. I al violoncel l’acompanyaven la música de Bach, que ell estimava tant, i també una cançó popular catalana que Casals faria mundialment famosa: el Cant dels ocells.

Després de la Guerra Civil va establir-se a Prada, a la Catalunya del Nord, des d’on ajudava exiliats que li escrivien o el visitaven. Quan França va ser envaïda per Alemanya, un dia uns oficials alemanys van trucar a la seva porta i li van oferir anar a tocar a Berlín davant de Hitler. Ell va declinar la invitació. Van marxar i no en va saber res més, tot i que durant dies va estar temorós que l’anessin a detenir. En acabar la guerra mundial va quedar molt decebut, ja que s’imaginava que les potències guanyadores intentarien derrocar Franco. Com a forma de protesta, va deixar de viatjar i fer concerts. El 1950, quan va reaparèixer davant del públic al Festival Bach de Prada, després de tocar una suite de Bach, es va fer el silenci. El públic es va posar dret, en senyal de respecte, i no va aplaudir. La tragèdia esdevinguda al seu país que Casals denunciava dia rere dia només permetia el silenci. Qui tenia ganes d’aplaudir després de tants morts, exiliats i afusellats i d’uns fets tan recents i encara vius?

El 1961 el president Kennedy el va convidar a Washington. Amb Kennedy s’enviaven cartes des que va ser elegit president, i Casals li demanava que trenqués relacions amb el règim franquista. Va visitar la Casa Blanca, on se li va oferir un banquet d’estat i va tenir una reunió de 45 minuts amb el president. Després va tocar per a Kennedy i els seus convidats. El 1971 rebia la Medalla de la Pau a les Nacions Unides, on va pronunciar el cèlebre discurs en el qual va dir “I am a Catalan” i va expressar que la pau havia estat sempre la seva preocupació més gran. Amb els temps que corren, la seva música i el seu missatge pacifista segueixen essent, avui dia, més vigents i necessaris que mai.