Eines sense persones

Ja experimentem i som conscients que la intel·ligència artificial s’ha instal·lat en les nostres vides com un company de viatge habitual. Escriure un text, traduir-lo, completar idees, fer cerques complexes, generar imatges a partir de paraules o organitzar dades: tot això ja no ens sembla extraordinari. L’ús de la intel·ligència artificial s’ha normalitzat. Molts de nosaltres convivim amb eines que aprenen i sembla que pretenen decididament ajudar-nos a pensar i a crear. Però, què és exactament això que fem servir? I en què es diferencia d’altres avenços tècnics del passat?

Tot això –aquestes “funcionalitats automàtiques”– s’ha construït no a partir d’un “descobriment”, com pot ser la gravetat o l’electricitat, sinó a partir d’una “invenció”. Mentre que descobrir vol dir trobar allò que ja hi era –com va passar amb la pressió atmosfèrica o amb el magnetisme–, inventar implica fabricar alguna cosa nova que abans no existia. La roda, la màquina de vapor, la impremta i, més recentment, les fonts renovables d’energia (que parteixen de descobriments però en fan un ús tècnic), són exemples d’invencions. La intel·ligència artificial és això: una invenció. Una construcció humana, nascuda d’una combinació potent entre matemàtiques, dades, disseny i treball humà.

Ara bé, no totes les invencions són iguals. Algunes ens ajuden a desplaçar-nos més ràpid, altres a comunicar-nos més lluny. Però la intel·ligència artificial ens transforma d’una manera més profunda, perquè afecta no només allò que fem, sinó com pensem i com ens relacionem amb el coneixement. Si deleguem el procés d’escriure, de pensar o de decidir en una màquina, estem introduint un canvi antropològic: una modificació en el nostre paper com a éssers racionals, creatius i responsables.

El filòsof Günther Anders ja alertava, a mitjans del segle XX, del perill de quedar “ontològicament desemparats” davant les nostres pròpies creacions tècniques: ens fan “més petits que nosaltres mateixos”. Em sembla colpidor. I avui la seva intuïció torna a ser pertinent. La IA no és només una eina externa: interioritza el nostre estil, aprèn de nosaltres i ens retorna una imatge calculada del nostre propi pensament. No només executa ordres, sinó que les anticipa. Això ens interpel·la: seguim sent nosaltres els que decidim?

Per això, davant les transformacions que observem, se’m fa urgent recordar-nos tres coses: (a) la intel·ligència artificial és, en el fons, només una “eina”. Una eina ben sofisticada, sí, però no una entitat autònoma. No té finalitats pròpies ni criteris morals. “El progrés tècnic pot multiplicar els mitjans, però no ens diu res sobre les finalitats” (Hannah Arendt). Som nosaltres, les persones, qui la dissenyem, qui l’alimentem amb dades, qui la fem servir. Mantenir viva aquesta consciència és essencial per evitar una delegació irresponsable de les nostres capacitats.

Un segon aspecte, més preocupant, és que (b) representa una dissolució de la responsabilitat. Quan una eina tan poderosa s’utilitza de manera massiva i anònima, sovint no sabem qui n’és el programador ni sota quins criteris ha estat entrenada. En aquest entorn, la irresponsabilitat es disfressa de neutralitat. “És la màquina”, diem. Però no: darrere de cada sistema hi ha decisions, exclusions i prioritats humanes. I, alhora, som els usuaris –vostè i jo– a qui se’ns encoloma la responsabilitat en la manera com fem servir l’eina. En els seus assajos, Byung-Chul Han ha expressat que encara que “la màquina no menteix, [...] pot contribuir a una gran falsedat si la fem servir malament”.

Per acabar, penso que cal recuperar una idea clàssica: cal fer (c) una ètica de l’ús de les eines, qualsevol d’elles –des d’un ganivet fins a una placa fotovoltaica– pot ser emprada bé o malament en un sentit moral. Davant l’emotivisme moral dominant en molts joves i amplis sectors socials, la filosofia clàssica ensenyava que –per valorar una acció– cal tenir en compte l’objecte, la finalitat i les circumstàncies: què es fa?, per a què? i com? Aquest triple criteri ens pot orientar també en l’àmbit executiu de la intel·ligència artificial.

¿Fem servir la IA per substituir el pensament o per estimular-lo? La usem per manipular o per educar? Tornar a pensar el sentit del bon ús no és nostàlgia, sinó condició de llibertat. L’atenció crítica sobre les implicacions d’ampliar el nostre jo, el nostre potencial humà, fent-nos ajudar d’eines, és la millor forma de preservar la nostra humanitat.