Les emocions i sensacions viscudes dins l’esport, tant si n’ets aficionat/da com jugador/a, sovint són difícils d’expressar amb paraules. El que podem analitzar és el reflex sociopolític i cultural de fons que tenen el torneig d’estiu i la minicopa africana. Més coneguts per qui ens toca de prop.

Es tracta de dos tornejos de futbol amb un procés de composició d’equips diferent però units pel mateix missatge. El primer es tracta d’un torneig que el conformen veïns de municipis de la província de Girona i de Barcelona, majoritàriament. El segon traspassa les fronteres d’aquests municipis catalans i del país, i els integrants dels equips són d’origen o nascuts en països del continent africà, majoritàriament de l’Àfrica occidental. Tots dos torneigs se celebren cada any, durant l’estiu, i de vegades per Setmana Santa, majoritàriament als municipis de Salt i Mataró, respectivament. Són dos torneigs que s’han anat ampliant en equips, en el primer cas, d’altres municipis i, en el segon cas, representants d’altres països africans (A. Bayo), a més de les innovacions de l’estructura orgànica respecte de la direcció d’aquests torneigs. En aquest sentit, avui també hi podem trobar la col·laboració de joves emprenedors/es nascudes o crescudes d’origen africà.

Aquests dos tornejos neixen d’una realitat social i una necessitat. Els fills/es de les persones que migren des d’un xic abans de la transició cap a Catalunya, representen un canvi generacional amb altres inquietuds com la falta d’espais d’oci i socialització còmodes, com tota persona jove. En el cas que ens ocupa, es detecta una necessitat clara davant la dificultat, no només econòmica, que hi havia i continua havent-hi sobre l’accés de persones, en aquest cas no blanques i concretament d’origen africà, en equips federats dins dels mateixos municipis. L’arquitectura social d’aquests tornejos es compon precisament de persones nascudes o crescudes d’origen africà.

Aquesta foto no només suposa la visibilitat d’una demanda social, també un component polític. És l’efervescència d’una autoorganització afrodescendent, tal com podem veure a qualsevol part del món on hi hagi persones d’origen africà, i concretament de pell fosca. És part de la collita de l’organització comunitària que han sembrat els progenitors d’aquests joves que van patir un procés de migració en solitari. Estem davant d’una autodefinició i autoorganització a través del món de l’esport que té precedents en el panafricanisme, l’alliberament dels pobles africans i dels afrodescendents arreu del món. Aquest fet simbolitza una iniciativa davant d’una realitat social i política desigual, és una reacció des de l’esport, però, sobretot, autoorganització.

Els camps on se celebren els tornejos són espais de socialització on afrodescendents de la província de Girona i Barcelona, majoritàriament, però també del territori lleidatà i fins i tot aragonès, es troben per celebrar i gaudir de veure germans/es que juguen representant Banyoles, Cassà, Salt, Girona, Mataró, Granollers, Olot, etcètera, en el cas del torneig d’estiu, i germans/es que juguen representant les arrels que indiscutiblement tenen a Gàmbia, el Senegal, Mali, Mauritània, la Costa d’Ivori, Ghana, el Marroc, Etiòpia, el Camerun, Guinea, Guinea Bissau i Guinea Conakry, etcètera, en el cas de la minicopa africana (A. Bayo). En el camp es dona un apropament entre persones de diferents municipis que poden compartir un mateix país d’origen, o persones de diferents països d’origen africà, i això últim en un altre context és difícil que això succeeixi. Des de la cura i el respecte, els participants ens mostren que aquest esport pot ser molt més que la violència que sovint se’n desprèn.

No només es viu el partit, es viuen les identitats on el/la jove ha nascut o crescut, el vincle indivisible que uneix aquesta identitat municipal amb la del seu país d’origen, fins i tot amb aquell que mai ha estat a Gàmbia (H. Sillah). El fet és que aquesta trobada integra les opressions que pesen sobre el conjunt d’aquestes identitats, des del món quotidià a l’oci. Aquesta és una reivindicació del que som i el que decidirem ser, des d’un espai amable i eufòric, de la mà d’una organització imparable afrodescendent, i això és més gran que el rebuig social i qualsevol teoria que perpetuï uns humans per sobre d’altres. Gràcies per tant, H. Sillah i A. Bayo, i a totes les institucions que ho feu possible.