Porrons

Fa uns quants anys vaig tenir una revelació sobre l’estreta relació que mantenen la memòria del gust i la identitat nacional. Era una sobretaula amb uns col·legues acadèmics castellans. Tots havíem viscut llargues temporades en països estrangers i, en plena digestió del dinar, va sorgir el tema de la nostàlgia de determinades coses de menjar quan un porta temps fora de casa. Un dels comensals, posant els ulls en blanc, va fer una exclamació que em va deixar parat: “Cómo se sueña con unos huevos con chorizo!” En el seu enyor m’incloïa a mi, és clar. Però jo no havia sentit mai nostàlgia dels ous amb xoriço. Els vaig començar a descriure el meu “fet diferencial” parlant-los de somnis d’un pa amb tomàquet amb llonganissa i un porronet de vi jove ben fresquet quan, nord enllà, em sentia sol i enyorat. Vam convenir que els límits de la pàtria es dibuixaven en funció d’aquest test, que no era ni lingüístic ni polític: era pura experiència fisiològica!... Escric tot això a propòsit d’un llibre petit, sucós, erudit i divertit del polifacètic Salvador Garcia-Arbós: Història galàctica del porró. El llibre reivindica aquest utensili, un altre fet diferencial, que, ara mateix, passa hores baixes. El llibre convoca les opinions de reputats sommeliers, d’escriptors, pintors i de visitants estrangers. El porró té defensors aferrissats i detractors notables. Garcia cita el cas de George Orwell, que, malgrat el seu sentit llibertari, no va saber veure l’esperit comunitari i d’igualtat que implica beure en porró. Marcat per la seva educació elitista a Eton, Orwell veia en aquella andròmina, quan hi posaven vi blanc, una ampolla d’hospital per orinar. No ho va superar. Per contra, un altre anglès, també durant la guerra i bon coneixedor de Catalunya, John Langdon-Davies, va escriure sobre “aquest fabulós invent català amb el qual el vi cau amb el rajolí adient al lloc que cal de la gola”. Catalans: braç enlaire i amb la mirada al cel, recupereu el gust de beure a galet!