Pobles abandonats

Les Terres de l’Ebre han frenat en els últims anys la davallada poblacional que arrossegaven des de la passada dècada. Això, però, encara no marca tendència ni significa, de moment, cap punt d’inflexió, perquè el repte de lluitar contra la despoblació, aconseguir que els pobles menuts –la majoria del territori– tinguen accés als mateixos serveis que les ciutats i les àrees metropolitanes del país, i que la regió puga retenir el talent que no ha dixat de marxar cap a altres espais més fructífers, més a prop o més lluny, continuen ben vigents.

El territori ha fet un salt endavant en l’àmbit turístic, sobretot des que la pandèmia el va consolidar com una destinació singularment natural i de proximitat per a la resta de catalans o per a altres ciutadans de les comunitats autònomes més properes de l’Estat. També ha fet un salt industrial amb l’aterratge del gegant Kronospan al polígon Catalunya Sud i tots els mecanismes que esta localització ha engegat, sobretot la futura ampliació del polígon mateix com un autèntic pol industrial de país o l’arribada del transport ferroviari de mercaderies.

Però encara hi ha dèficits que frenen els jóvens a l’hora d’apostar per quedar-se a desenvolupar els seus projectes de vida, començant per les comunicacions viàries i ferroviàries per a passatgers i continuant per la quantitat i qualitat de faenes qualificades. Les imatges bucòliques que alimenten el turisme no fixen població, si no és que esclatés un turisme massiu que no és precisament l’objectiu de les Terres de l’Ebre.

Entre aquelles imatges de postal, hi ha pobles abandonats o semiabandonats, una vintena en total segons quantifica un projecte impulsat per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner. D’estos 20, només un parell –la Fontcalda i les Camposines– es poden considerar nuclis en procés de recuperació, al recer del potencial turístic i de memòria històrica respectivament, i dos més –la Miliana i Llaberia–, nuclis vius que han revifat. L’associacionisme ha jugat un paper important a l’hora de reactivar la Miliana, un dels casos més reeixits de repoblament del país, i gairebé totes les cases de Llaberia estan arreglades i configuren un llogarret de caps de setmana i estiueig. La resta són nuclis abandonats des de fa dècades o segles, o barris que es mantenen vius, a prop del cap municipal però sense dinàmiques creixents ni esperançadores.

Quan es parla de la lluita contra el despoblament, no ens referim a nuclis en runa que requeririen inversions impensables per a tornar-los a la vida, sinó a pobles que avui potser se situen entre els 200 i els 1.000 habitants, però que van perdent població en un degoteig constant i que d’aquí a algunes dècades, o alguns segles, hi ha el risc que moren com fa temps que van morir la majoria dels pobles oficialment abandonats.