Seguint el costum anyal, quan arriba la calor he anat una nit a la Platja d’Aro.

Durant segles, els pagesos han comprovat l’aparició del que en diem “bon temps” gràcies a la florida d’una determinada planta o la maduració d’un fruit. Els ciutadans, que som llecs en natura, descobrim la mateixa notícia anant a fer un tomb per un centre turístic.

Encara que no som a juliol, el carrer major –la carretera– de la Platja d’Aro ja és ple de gent, havent sopat, i hi retrobem les característiques de cada estiu, que són:

1. La invasió de cotxes. Aquests carrers s’omplen de cotxes com el bosquet s’omple de formigues, amb una diferència: les formigues repeteixen cada any el mateix model, mentre que els cotxes testimonien la tendència humana a la moda; ara es tracta de presentar-se a la Platja d’Aro amb BMW, amb Taunus o amb Panda.

2. També, com l’any passat, s’han enderrocat algunes de les casetes –poques– que quedaven i s’ha edificat una altra gran botiga o un altre bar.

3. Reapareixen les enormes copes de gelat, plenes de nata, sucs i guarniments.

4. Hi ha la colla d’alemanys de sempre –que no és la de sempre– esclafint periòdicament col·lectives riallades, com feien uns altres alemanys l’any passat en aquestes mateixes taules.

5. La majoria de cambrers tornen a presentar la malagradosa cara estiuenca i s’escridassen entre ells per la interpretació conflictiva dels deures laborals.

6. Es veuen passar els excèntrics vestimentaris, atrets per la llum d’aquests establiments com papallones d’un estiu, i el seu pas és detectat amb admiració pel senyor Joan i la senyora Maria –l’any passat eren el senyor Miquel i la senyora Carmeta–, que s’avisen amb un cop de colze i estan a punt de vessar-se mútuament l’orxata.

7. El grup de tres xicots –que tenen els mateixos anys que l’estiu passat, i que fa cinc estius– passa i repassa amunt i avall, accelerant el pas, o retardant-lo, segons el pas de les tres noies que no se sap ben bé d’on vénen ni on van, a la Platja d’Aro, els dissabtes a la nit.

Una de les coses que em fa impressió, en aquesta anual visita a la Platja d’Aro, és veure-hi milers de persones i no trobar-hi cap conegut, però encara m’impressiona més no trobar-hi cap “desconegut”: cada un dels actors de la representació resulta perfectament previsible, i per tant familiar.

Aquí m’adono, potser més clarament que enlloc i en cap altre moment, de la inevitable fugacitat de la vida humana, i al mateix temps del permanent retorn de les coses: floreixen les roselles i s’eixuga la riera; els àlbers perden les fulles i cau la neu a la muntanya; se’n van els espiadimonis i surten els rovellons.

Cada any.

S’omple i es buida la Platja d’Aro.