Quan la canalla era petita assistíem amb freqüència al teatre a gaudir de la programació familiar. Els recordo bastant embadalits, un estat que mai vaig aconseguir a les sales de cinema, les quals volien abandonar vint minuts després que arrenqués la pel·lícula, si no abans. Malgrat que fossin cul de mal seient, jo hi insistia, amb la ferma voluntat que a poc a poc la seva resistència anés guanyant terreny i la meva paciència anés recuperant la confiança. Tot i saber que la canalla és un col·lectiu en permanent estat d’agitació –el meu besavi matern deia que sempre era preferible dir-los xo que no pas arri–, m’ha posat dels nervis que els meus fills donessin pel sac a la gent de l’entorn i m’he esforçat, no sé tant si ho he aconseguit, per tal que passessin desapercebuts allà on la gent buscava una mica de calma. No obstant això, procuro ser comprensiva amb el fet que un nadó ha de fer de nadó i pot plorar durant un trajecte en avió, durant l’estona que duri la consulta d’un metge, passejant pel carrer, o allà on no tens més remei que dur-lo. El que no puc entendre són els pares que els importen un rave els plors incessants de la criatura mentre la resta gaudeix en silenci de qualsevol tipus d’activitat. Ho he viscut recentment en primera persona, i la meitat de l’actuació de la qual volia gaudir, i per la qual havia pagat entrada, va estar emmascarada pel “buaaà” que provenia del fons de la sala, sense que a ningú se li acudís que potser la solució, un cop havia agafat embranzida, era treure aquell nadó d’aquell espai. També haig de confessar que si hagués pogut fer una llista de la gent que no mereixia estar a la sala, a davant del nadó hi hauria posat els adults que no callen ni sota l’aigua, els que es passen l’actuació saludant i distraient les criatures que són a l’escenari i els que no són capaços d’entendre que s’ha d’apagar el mòbil.