No hi ha vides menudes. Davant les majúscules amb què s’acostuma a descriure els grans esdeveniments històrics i els seus protagonistes, les vides d’aparença irrellevant semblen empetitir-se encara més fins adoptar una forma menyspreable, material de rebuig com engrunes al fons del calaix del pa que tenen com a únic destí la brossa. És una apreciació errònia, si més no, desencertada.

La història té com a destinataris aquells que precisament la integren i li donen sentit, perquè sense la gent, sense tots i cada un dels ciutadans que conformen el gran magma d’una societat, la història seria com un pla horitzontal de variacions mínimes. La història és la biografia de la veïna del pis segon, primera porta, o el relat vital de l’home que viu a pagès, en un mas fora vila. La suma i també la resta de les seves trajectòries confereix un tot, dona com a resultat la veritat. Per això no hi ha vides menudes, ni engrunes que hagin de ser rebutjades. Totes les vides sumen, totes tenen un sentit.

Tothom hauria d’escriure la seva trajectòria vital, vèncer el prejudici de pensar que allò que s’ha viscut en primera persona no interessa a ningú, i llegar a la posteritat un relat autobiogràfic que caldria conservar en una gegantina biblioteca universal, al costat de la resta. Només la suma d’aquests textos, la seva lectura integral, conformaria la història de veritat, sense mentides, sense jerarquies, sense intermediaris.

Passa, però, que la història l’escriuen els professionals; buscadors d’arxius, selectors de dates, de fets i de noms. A ells els pertoca posar en context el passat per donar sentit al present. Són combatents de l’oblit i també, sovint, aquells a qui correspon denunciar els discursos escrits des del poder, posar en crisi el relat uniformador dels vencedors.

Un d’aquests picapedrers de la història és el catedràtic de la Universitat Complutense Gutmaro Gómez Bravo, que des del rigor científic és avui un dels millors aliats de la veritat, per aquells que lliguen la veritat amb el clam de justícia i reparació. L’últim treball de Gutmaro, presentat dijous passat a la presó Model de Barcelona, és un llibre inusual on el protagonisme el té la família directa; els pares, els avis, gent amb unes vivències personals com la de tants espanyols del seu temps, biografies condemnades a l’oblit però de les quals el seu fill i net destaca el valor, fent de la suma d’històries menudes una gran història.

A Los descendientes, editat per Crítica, Gutmaro recupera la trajectòria familiar diluïda en el temps, i a través d’aquestes engrunes construeix una unitat argumental que li permet explicar els darrers cent anys d’Espanya arribant fins al present, donant les claus per entendre per què les víctimes de la dictadura han hagut d’esperar tant de temps per reclamar el seu reconeixement i, encara pitjor, perquè malgrat tot avui per avui “la societat espanyola, en el fons, no considera que Franco fos de veritat un dictador”.

No és fàcil enfrontar-se amb els fantasmes del passat, i encara menys si aquests es diuen mare, pare o avi. L’exercici de valentia i honestedat de Gutmaro dona peu a creure en la feina i el compromís dels professionals que bussegen en la història i que gràcies a ells la biblioteca imaginària de relats de totes les vides no corre pressa, pot continuar esperant.