Mirar enrere

“Ara cal mirar endavant.” M’intriga què va voler dir exactament el president de la Generalitat, Salvador Illa, en la seva primera valoració de la sentència del Tribunal Suprem que força el trasllat de les fràgils pintures murals de Sixena al monestir dels Monegres. ¿Mirar endavant vol dir acatar l’ordre de l’alt tribunal i girar pàgina en aquest conflicte provocat per Aragó que fa més d’una dècada que dura? ¿Mirar endavant vol dir estudiar a consciència les escletxes que hi pot haver en la resolució judicial i lluitar fins al final perquè l’obra no marxi del Museu Nacional d’Art de Catalunya? De moment, aquest segon escenari sembla lluny dels pensaments d’Illa. Els que d’una manera o altra aquests darrers deu anys no han deixat de defensar el patrimoni cultural català ho han fet mirant enrere, la llarga genealogia d’homes i de dones que des que les pintures van ser cremades el 1936 han dedicat temps i diners a la seva salvaguarda. Els que les van anar a socórrer als albors de la Guerra Civil inclús s’hi van jugar la vida. A Aragó ara els acusen de lladres. És clar que cal mirar enrere. Sobretot perquè un cop hagi conclòs tot plegat uns quants s’haurien de mirar al mirall per respondre la pregunta: “Soc digne dels que m’han precedit gràcies als quals avui podem gaudir d’aquest llegat artístic?”