La visita a Catalunya de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, tenia com a únic propòsit aclarir-nos que Espanya és avui i continuarà sent el mateix que fa 50 anys, o 500, o 5.000 si fem cas del Libro gordo de Petete que s’ha après de memòria per arribar on és i cobrar 103.090,32 euros anuals. A saber, una nació única amb una llengua única, que és la seva, i que és la que s’ha de parlar perquè es digni a escoltar, entre altres raons menors perquè no sap parlar-ne cap altra. Però això no és gens original; de catalanòfobs, ignorants i conqueridors de boquilla Espanya n’és plena. Però Ayuso ens va voler deixar clares algunes coses més que ajuden a completar el seu puzle. Una, que el català és un “pinganillo”. Dues, que “Espanya no és un estat plurilingüe” [sic]. Tres, que “Catalunya és Espanya” i per tant casa seva. I quatre (en V.O. sense subtítols) que “no podemos ser extranjeros en nuestra casa”. Disbarats a banda, les seves proclames diuen fil per randa el mateix que deia 40 anys enrere el primer president d’esquerres a Espanya després de Franco, Felipe González, que confessava en reunions privades que el terrorisme d’ETA no era una amenaça per a la unitat d’Espanya, que “el veritable perill” era “el fet diferencial català”. I això és el que des de fa segles els amarga la conquesta, perquè desmenteix la seva versió de la història, del que és Catalunya i del que és Espanya. Per això, en l’univers Ayuso, el català és un pinganillo, Espanya és castellana i Catalunya és “una región” i “casa seva”. I necessiten repetir-ho perquè saben del cert que vam nàixer pel nostre compte fa més de mil anys, marcant territori entre francs i musulmans, parlant català sense demanar permís ni perdó, fent les nostres lleis, desenvolupant la nostra cultura, pagant amb la nostra moneda, sent pioners del parlamentarisme a Europa i mostrant la catalanitat de punta a punta de la mediterrània. I tot això ens legitima. La majoria d’aquestes coses ens les han arrencat els darrers segles a cops de baioneta, de bomba i de porra, i malgrat els seus esforços ingents i la seva propaganda, encara ens queda la nació i la llengua, que no les volen ni les voldran mai, perquè no són les seves, són les nostres.