La propera legislatura

Insistir en la valoració de la feina del tripartit ja importa poc. Es dirà que no ha sabut encaixar les seves abundoses realitzacions amb un relat global de país. La seva bona voluntat de fer coses no ha aconseguit que el comú dels ciutadans ens sentim participants d'una idea de país i d'uns ideals i que la feina feta hagi tingut a veure amb cadascú de nosaltres, amb el present i el futur compartit.

En temo que no farà una bona campanya qui no comprengui que el principal repte de la política és construir un relat coherent i ambiciós, capaç d'aglutinar un nombre ampli de ciutadans. Estem immersos en una desconcertant crisi econòmica global; els savis auguren que encara durarà, com a mínim, set anys més, pràcticament dues legislatures. Una crisi que al país és sinònim d'atur i de dificultats per als joves. Minimitzar-la exigeix un pacte polític i social per modernitzar el nostre sistema econòmic. Qui guanyi les eleccions tindrà l'obligació de proposar-lo, qui les perdi tindrà l'obligació de comportar-se com un home d'estat. Pactar per avançar, renunciant als interessos partidistes. El segon repte serà de caràcter polític. Necessitem una profundíssima regeneració democràtica. Qui guanyi les eleccions haurà de liderar una renovació profunda del sistema polític. La desafecció política és el pitjor enemic de la nació. Una nació amb poc estat necessita més que ningú la política democràtica i la participació de la gent. Els nostres dirigents –qui guanyi i qui perdi– hauran d'actuar com a homes d'estat, posant els interessos del país per damunt dels interessos dels aparells dels partits. Hauran de conjugar un pacte polític a favor de la democratització del país. El tercer repte serà la posada al dia del concepte de nació. Implicarà la redefinició de les relacions institucionals amb Espanya i el reforçament de l'aposta per Europa. La societat global està canviant els tradicionals estats nació, els fa ineficients, i obliga les nacions en construcció –com Catalunya– a pensar-se de nou. Cap model anterior, cap solució simplista, serà viable. De poc servirà dividir els catalans a partir d'un receptari de conceptes genèrics i grandiloqüents (independència, federalisme, sobiranisme o autonomisme) si no van farcits d'una proposta rigorosa de com es construeixen i a quina societat aspiren. Ens sobren etiquetes i ens falta catalanisme amb ambició d'estat.

Volem construir una nació i no sabem pensar quina societat volem. Debatem sobre les etiquetes, però no sobre el contingut; parlem dels conceptes genèrics, però no del relat global de nació, parlem de la nació, però no de l'estat. I, per tot plegat, la gent fuig de la política i es fa impossible que un nombre majoritari de ciutadans compartim una idea guanyadora. Solem oblidar que l'estat és la plataforma on es dipositen els farcits reals de qualsevol proclama d'independència, federalisme o sobirania; solem obviar que les sobiranies futures seran totes múltiples i compartides. Els propers deu anys seran difícils i no és realista pensar que ens en sortirem sense combinar la macropolítica dels principis amb la micropolítica del control de les eines de l'estat i la governança.

Després de les eleccions s'imposarà un salt d'escala en la dinàmica política. Caldrà política d'estat perquè el benestar i el futur no es construeixen sense un bon estat i una societat compromesa. Els catalans –a diferència del que proclamen els ideòlegs conservadors– necessitem més societat i molt més estat. Exclusiu o compartit, però propi. Necessitem més estat, més política d'estat i més dirigents d'estat.