33 herois

L'ensorrament de la mina del desert d'Atacama, a Xile, que, com sap el lector atent, ha atrapat trenta-tres miners, ha despertat en els cronistes una lògica, necessària pulsió pels qualificatius apropiats davant d'una situació que, de forma comprensible, desperta emocions, angúnies i simpaties diverses. Un dels adjectius usuals davant del cas és heroics i, certament, de manera intuïtiva el qualificatiu sembla apropiat per a trenta-tres homes que sobreviuen a un greu accident i s'organitzen de manera raonable, eficaç i modèlica, i tant pel que fa a la intendència com als estats d'ànim es preparen per afrontar la subsistència fins que els rescatin, fet que les estimacions apunten que no serà possible abans de tres mesos.

Un cop sentimentalment, i de bon grat en el cas d'aquest cronista, acceptat que són herois, ens preguntem: què és un heroi? L'heroisme és el resultat d'un fet desencadenant que posa l'individu vulgar, o sigui allò que som qualsevol de nosaltres, en situació de convertir-se en individu excepcional. És el producte d'una conjunció entre atzar i voluntat que té la virtut d'extreure el millor de l'individu, sovint sorprenent a tothom, a ell mateix el primer. Rarament l'heroi ha triat de ser-ho, i encarat a tal contingència pot optar per la covardia i la iniquitat, o bé per l'heroisme, que ve la majoria de les vegades contra la decisió de l'heroi excepte en aquest punt de decisió determinant, i que encara no pren en si mateix, sinó en la mesura en què accepta la responsabilitat atorgada pel destí i s'aboca amb totes les seves forces a resoldre el problema que li ha estat plantejat. L'heroi només serà conscient de la seva condició quan s'emmiralli en l'admiració i el respecte dels altres.

Això distingeix l'heroi de l'aventurer, que és el que surt per gust a buscar situacions que li permetin explotar la seva excepcionalitat, però que, tot i això, només en un punt inesperat, i per tant malgrat ell mateix, adquirirà la sacralitat heroica. Es podrien invocar casos clàssics, exemples de manual enciclopèdic, però com que el lector interessat ja sap on els pot anar a buscar, em limitaré a proposar-ne tres per a la reflexió: un que lliga el mite amb la realitat que motiva aquest article, un altre de l'actualitat espanyola, i el tercer del còmic dels anys 60. Anem per ordre invers: el científic descobridor d'una fórmula prodigiosa ha estat segrestat per una potència estrangera que prova d'obtenir-la, i lògicament es tracta de recuperar-lo. Els protagonistes de la història aconsegueixen finalment accedir a la fortalesa on el savi està pres, i quan els veu despenjar-se per la finestra exclama: “Ja pensava si trobarien algú prou valent per venir-me a rescatar!”. I els herois responen: “No el van trobar, per això venim nosaltres”.

Segon cas: el senyor Jesús Neira, cito textualment la premsa, “ha perdut d'un sol cop tota l'aurèola d'heroi”. El motiu, haver-lo pescat conduint amb una taxa d'alcohol a la sang molt per sobre de la permesa, i negar-se a demanar perdó adduint que l'efecte de la medicació que pren ha falsejat el resultat de l'anàlisi. Els qui fa dos dies l'enaltien (és aquell professor que defensava una senyoreta estomacada pel nòvio, i que va acabar uns mesos en coma de resultes de l'estomacada que el nòvio li va clavar a ell), i ara no dubten ni un segon a arrossegar-lo pel fang, desconeixen el tracte que els grans mitògrafs clàssics, savis abans que res sobre la condició humana, dispensen als més grans herois, fets per inspirar pietat abans que per inspirar imitatiu enardiment marcial –i aquí el model respon a la perfecció als trenta-tres de la mina d'Atacama–, acotant-los amb proximitats als defectes quotidians, a les febleses, als errors, a tot això que configura la natura de l'homo sapiens. Hèracles, Teseu, Aquil·les dubten, es contradiuen, topen amb les passions i s'estavellen en les conseqüències, i res d'això no en conculca la distinció heroica, sinó que li dóna relleu de versemblança, de realitat.

Arribem al tercer cas: revolucions formals al marge, una de les fites de Joyce passa pel que ha acabat essent un dels trets de la modernitat, la vulgarització de la condició heroica no tan sols en la profunditat simbòlica i arquetípica, sinó també en les formes. En l'Ulisses del seu Ulisses, Leopold Bloom, com en Telèmac i en Penèlope, s'ha abolit la distància del mite a la quotidianitat, i també en això prefigura l'aventura dels trenta-tres d'Atacama, herois des la immediatesa sentimental, des de la simpatia, i també des de la revisió a través de qualsevol paràmetre: homes que encarnen la llegenda, destinats ells mateixos a ser llegenda. L'advertència de Joyce, vestida sobre el marbre dels grecs, identifica el desig que desperten el miners atrapats, dóna mesura i forma a la catarsi, al desig d'ajudar, encara que només sigui en forma de bones intencions en l'interior de cadascú, al desig que la peripècia acabi bé, a entendre la pulsió de presentar l'èxit com un mèrit de la nació xilena, com una virtut identitària que des de la distància s'aprecia també com un èxit de la humanitat, tan necessari en l'època en què tot sembla autisme, ineptitud, grolleria, vanitat i avarícia.

Vet aquí l'ensenyança de Joyce: en la simpatia cap a l'heroi, o sigui cap al tipus vulgar esdevingut exemplar, tant hi fa si s'és analfabet, no es deixa de ser conseqüència de vint-i-vuit segles de cultura. Encara que no s'ho creguin, vostè, lector, vostè, lectora, són tan herois com el pèlida Aquil·leu i el laertíada Ulisses en ginys tan fèrtil.