Una immensa presa de pèl

El govern de l'Estat ha decidit augmentar la pressió fiscal un punt a aquells contribuents que ingressen més de 120.000 euros anuals i dos punts als que superen els 175.000. “Que paguin els més rics”, clamen els ministres del PSOE, just a les vespres d'una vaga potser no tan general com el malestar que ha provocat la gestió de José Luis Rodríguez Zapatero. Mai ningú en la història recent d'Espanya havia governat amb unes mires tan curtes, amb tanta improvisació i amb l'única intenció de passar dia i empènyer legislatura. La brúixola de Zapatero assenyala només el punt de la pròpia supervivència. Per això és capaç de perpetrar qualsevol finta i de contradir-se a ell mateix fins a límits que serien insuportables per a qualsevol altre dirigent polític. La pujada de l'IRPF que acaba de decidir el president espanyol, aplicada a les rendes més altes, és, senzillament, una nova presa de pèl. Un intent de rebaixar la indignació dels defensors de l'intervencionisme públic desbocat.

Els contribuents que ingressen més de 120.000 euros a l'any són els “més rics”? Depèn. N'hi deu haver que sí, però, més enllà dels grans executius, la majoria dels treballadors que cobren aquesta quantitat són autònoms o professionals liberals que no es podrien definir d'aquesta manera. El president Montilla cobrava 164.000 euros bruts mensuals abans d'aplicar-se la rebaixa que va anunciar el seu govern. A aquesta quantitat cal sumar-n'hi una altra de semblant, en concepte de transport gratuït, despeses de representació, etc. José Montilla encara no pot arribar a ser considerat “ric”. Però, posats a fer demagògia, hauria de rebaixar-se totes les retribucions que percep, directes i indirectes, fins a situar-se per sota del nivell amb què tant ell com Zapatero apliquen el nou augment de la pressió fiscal. El mateix Zapatero cobra ara 89.000 euros bruts anuals. Però, si hi inclogués la part que rep com a complement que comporta el seu càrrec, un avantatge que no es pot aplicar un autònom, també entraria en la llista de “rics” a escarmentar.

El ball de xifres deixa en evidència la decisió, que no és més que pura demagògia interessada. Una decisió que ni de bon tros pot compensar els funcionaris que han patit una retallada del 5 per cent, o els pensionistes, a qui el govern de l'Estat només augmentarà la retribució l'1 per cent. I més quan és obvi que aquests funcionaris i aquests pensionistes poden cobrar el seu sou precisament gràcies als contribuents. I encara més als contribuents que més paguen, agradi reconèixer-ho o no, que cada vegada se senten menys incentivats a continuar fent-ho, perquè, a més de ser castigats precisament per això, se'ls marca amb consideracions més apropiades a uns altres moments històrics feliçment superats. I tot plegat encara queda més en evidència quan es fulleja l'informe de la Fundació de les Caixes d'Estalvis i es constata que l'augment en els ingressos de l'Estat que pot comportar la mesura oscil·la entre els 104 i els 185 milions d'euros anuals. ¿Algú sap exactament quin és el pressupost que el mateix Estat dedica, per exemple, a representacions diplomàtiques d'altíssim nivell que només serveixen per estirar més el braç que la màniga i satisfer estúpides pretensions imperials en un Estat en què l'índex d'atur supera el 20 per cent?

També es por preguntar finalment si aquests 100 o 200 milions d'euros aniran destinats a afavorir l'economia productiva, a la investigació cel·lular, a animar els mateixos empresaris o professionals que es desmotivin amb la pujada o a finançar els sindicats que han convocat la vaga general que ha provocat la decisió. La demagògia és gratuïta i es pot escampar a discreció. Però, mentrestant, el govern de Zapatero no ha pres cap mesura per impulsar l'economia productiva. Tot és restricció o populisme.

La nova mesura des de Catalunya encara hauria de despertar més indignació. Aquí el govern de la Generalitat també ha decidit aplicar un augment a les rendes més altes en el tram de l'IRPF que té assignat. I ho ha fet en part buscant els mateixos efectes populistes que pretén obtenir José Luis Rodríguez Zapatero i en part per necessitat radical. El govern ha ajornat pagaments com encara no ha hagut de fer l'Estat i, a més, té molts més problemes a l'hora de col·locar el seu deute públic en els mercats financers. Per això va haver de recórrer el passat mes d'agost a demanar un crèdit compartit entre diverses entitats financeres. Una estratègia que no podrà fer servir gaires vegades més. La Generalitat ha de forçar els ingressos fins al darrer cèntim. I just en aquest punt convé recordar que només fa un any el conseller d'Economia, Antoni Castells, es felicitava per haver aconseguit “el millor finançament de la història”. “Un gran salt endavant”, va proclamar el govern en bloc.

És possible que el patiment que pateixen les finances de la Generalitat sigui degut bàsicament a la crisi. Però també hi ha una part que hauríem d'adjudicar al “gran acord” subscrit amb Zapatero. Per aclarir el dubte en aquest punt el govern de l'Estat hauria de publicar les balances fiscals corresponents al 2009 i afanyar-se a fer-ho també amb les del 2010. Recordem que les úniques xifres que ha fet públiques corresponien al 2005, en les quals el dèficit se situava a l'entorn del 8 per cent del PIB. ¿Hem arribat al 2 per cent, que és el límit que recomanen les autoritats alemanyes per no considerar que es pateix espoli? En cas contrari, l'augment de la pressió fiscal en forma d'augments de l'IVA o de l'IRPF és encara més sagnant.