L'economia rellevant

En una tertúlia radiofònica que escolto en el trajecte domicili-treball –com milers i milers de ciutadans metropolitans–, un conegut filòsof afirmava amb tota la raó que l'actual crisi econòmica ha posat en entredit l'economia com a ciència social capaç de donar respostes a problemes rellevants de la nostra societat. Mai com avui hi ha tants economistes treballant a les universitats, a les empreses, a les administracions, argumentava. I en canvi la seva capacitat d'anticipació ha estat nul·la i, fins i tot, la seva capacitat d'anàlisi de la nova situació i de resposta en forma de propostes de política econòmica eficaces i compartides ha estat més baixa que en cap altre crisi dels darrers cinquanta anys.

Jo crec que la crisi ha estat com un gran terratrèmol que ha sacsejat no només les economies sinó també l'economia com a disciplina. I aquesta gran sacsejada ha posat de manifest un gran mal que afecta bona part de la ciència econòmica i especialment una part majoritària dels camps aplicats. Em refereixo al divorci entre una creixent atenció pel rigor en els mètodes i un decreixent interès per la rellevància d'allò que s'estudia. I encara més: un abandonament de les anàlisis en temps històric que s'ha traduït en un desconeixement de les característiques fonamentals dels processos econòmics situats en l'espai i en el temps. I molts dels economistes aplicats actuen com a autòmats aplicadors de models, quantificadors inútils d'una pretesa realitat, mancats de perspectiva històrica. És pensament mecànic.

Que lluny estem d'economistes com Joan Sardà –a qui la biblioteca de ciències socials de la UAB dedica una exposició commemorativa en el centenari del seu naixement–, que saberen fusionar rigor en el mètode i rellevància en l'objecte d'estudi, tot i influir decididament en la realitat, des del disseny del pla d'estabilització del 1959 a la creació de la Facultat d'Economia de la UAB. O dels economistes de la Transició –la figura d'Enrique Fuentes Quintana amb els Pactes de la Moncloa–, que va saber tramar un consens tècnic entre un important nombre d'economistes sobre com afrontar la crisi econòmica dels setanta.

Em fa l'efecte que la crisi de l'economia espanyola i catalana posa de manifest una crisi general de fonaments de l'anàlisi econòmica que afecta tot el planeta i també una crisi substantiva específica de la nostra realitat. Val a dir que hi ha importants excepcions. Economistes coneixedors de processos històrics com la Gran Depressió, com és el cas de Cristina Romer, la fins fa pocs dies cap del Consell d'Assessors Econòmics del president Obama, són avui claus per dirigir la sortida de la crisi al planeta.

Precisament per analitzar l'estat de les parets mestres de l'anàlisi econòmica després del terratrèmol, la Universitat Roma 3 va convocar fa uns dies un workshop sobre el mètode en economia de dos dels grans teòrics de l'economia de tots els temps, Alfred Marshall i Joseph A. Schumpeter, en què va destacar la presència d'economistes estudiosos del pensament marshal·lià com Fabio Masini, Daniela Parisi i Katia Caldari i de deixebles de Yuishi Shionoya, un dels més grans pensadors shumpeterians, com Tamotsu Nishizawa i Kenji Fujii.

Destacaria el debat sobre els fonaments de l'economia que pot donar llum sobre les raons del divorci entre ciència econòmica i realitat en les darreres dècades. Es pot traçar un pont entre les idees sobre com fer economia del gran economista de Cambridge Alfred Marshall i les conclusions a les quals arriba el gran economista austroamericà Schumpeter. L'anàlisi econòmica ha de ser feta no només sobre la teoria econòmica ni només sobre estadístiques sinó, i sobretot, sobre anàlisis històriques. Un dels grans economistes schumpeterians, Paolo Sylos Labini va deixar escrit: cal que l'economia sàpiga integrar rigor en els mètodes i rellevància en l'objecte d'estudi. I el més gran economista marshal·lià viu, Giacomo Becattini, des del seu observatori florentí afirma: l'economista cal que estudiï processos econòmics localitzats en l'espai i en el temps.

Els fonaments de l'anàlisi econòmica que millor han resistit porten un segell inequívoc de la manera de fer economia dels dos més grans economistes dels darrers 150 anys, Marshall i Schumpeter, juntament amb John Maynard Keynes. Cal integrar en l'anàlisi econòmica eines teòriques i dades estadístiques, però sobretot, cal fer l'anàlisi sobre temps històric, com la Gran Depressió o les crisis més recents. Cal una economia rigorosa, sí, però, sobretot, rellevant.