El temple amenaçat

Feia temps que un edifici no m'impressionava tant. Tenia pendent una visita a la Sagrada Família de la mà de Joan Rigol, president executiu de la Fundació que en tutela la construcció, però aquestes coses sempre es deixen per a un altre dia. Com que hem quedat a la façana de la Passió, comprovo que les escultures de Subirachs s'han fos amb la pedra que les aguanta: abans eren massa estridents, per blanques, i semblaven estrangeres a la textura del voltant. De fet, comento al meu amfitrió que l'última visita que vaig fer al temple, també amb el casc posat, la vaig fer acompanyada de l'escultor, una visita mística i profunda, perquè Subirachs és un home molt poc terrenal. El temple encara no havia cobert aigües i semblava ben bé l'església cremada de Maragall. Ara l'impacte ve de la manera com Gaudí ha apressat el buit (o va deixar previst que es fes). Entrant per l'accés que utilitzen els turistes, tenim un bosc de columnes grasses, fetes amb la pedra més dura del món, diu Rigol, que detalla que la porten des de l'Iran, perquè per damunt encara s'ha de construir la torre grossa, més de cent metres de desafiament a la gravetat i totes les altres forces.

Un bosc de columnes que s'esvaeix quan et poses en la perspectiva correcta, la de la nau central, perfectament buida i encarada a l'altar de pedra. Al fons, els vitralls del mestre Vila-Grau fan una encertada síntesi de modernitat i tradició: els mateixos colors de totes les esglésies i igual de trossejats però agrupats en gammes uniformes, que fan un efecte màgic de seqüència de llum natural, preciós. Rigol subratlla el sentit de monumentalitat i catalanitat del temple i jo recordo l'emoció que provocava en gent com Joan Maragall o Josep Pijoan, és a dir, els intel·lectuals que van ser capaços de somiar una ciutat, un país i un futur, i que veien en el temple acabat d'encetar un símbol de potència i de fe. Avui la Sagrada Família esmerça uns 4 milions d'euros l'any, recollits un per un a les taquilles i de les donacions, però ara fa cents anys Maragall feia un article on explicava que “l'home que fa la Sagrada Família” —i no en diu el nom, que potser no recorda en aquell moment— li havia dit que s'estaven quedant sense quartos. Maragall ho troba horrorós, un indici que el país no avança, no es proposa coses serioses.

Rigol me'n fa una exegesi generosa i diu que la Sagrada Família és un espai de l'esperit, obert a creients i llecs, amb l'esperança que siguin sensibles a l'impacte de la visita, com ho sóc jo mateixa, que continuo mirant bocabadada per la immensitat, no ja de la pedra llaurada, sinó de l'ambició. Rigol insisteix: ha de ser un temple universal, un missatge de fraternitat humana, i jo penso que aquest home sensat ha fet tota la vida una construcció basada en el diàleg i l'entesa entre contraris. L'olímpic temple Abraham, de la Vila Olímpica, li recordo, va ser ecumènic només durant els Jocs: després se'l va quedar el bisbat per a ús propi. I, sense dir-ho, projecto la imatge del papa beneint aquest espai de llum i aire. Rigol és a la seva manera un heterodox. Quan va deixar la presidència del Parlament es va posar a redactar la tesi doctoral sobre Maritain, el filòsof carca, com són carques els francesos: meitat herois, meitat capellans, sempre humanistes, i hi veig molt bé la mirada de Rigol que, circumspecte, m'explica que va escriure a mà les 2.000 pàgines del treball. Una monja ho va posar a l'ordinador.

Bé, doncs: tot això, aquest món, està a l'atzar del túnel. Ara mateix que llegeixen aquesta pàgina pot ser que la tuneladora ja estigui fent pessigolles al temple. Vaig parlar amb un geòleg amic i em deia que la riera que passa per sota del carrer Mallorca és la mateixa del Carmel i que el freàtic està molt més alt que allò que consta en els càlculs del ministeri. Em deia més: el túnel està tan vigilat que gairebé no hi ha perill en el moment de fer el forat, però que el pas sistemàtic del tren sí que pot afectar una estructura feta a trossos amb materials diferents, sotmesos a desgast diferent. Joan Margarit, el genial poeta pregoner, que és qui fa els càlculs de la Sagrada Família amb Carles Buxadé –són els més solvents de Catalunya en aquest tema– va denunciar de passada una cosa grossíssima: que en el plànol en què va treballar el ministeri la Sagrada Família no hi era. És a dir, hi havia la façana original, perpendicular a Mallorca, i res més, com si la resta fos una plaça. Què saben al ministeri. Però el plànol mancat el va proporcionar l'Ajuntament de Barcelona. I un cop una administració ha fet un gest, ha fet un càlcul o ha pres una decisió, vés i digues que no. Rigol no obre boca, però en la mirada endevino que tot plegat s'ha regit per una certa prepotència i que poc hi ha pogut fer el Patronat.

L'Ave pel litoral no era cap bestiesa, però aleshores no calia passar per Sants. En Corbacho, des de l'Hospitalet, volia que li soterressin les vies i Joan Clos, des de Barcelona, va imaginar un complex immobiliari a la Sagrera tan megalòman –amb edifici de Frank Gehry inclòs– que el ministeri va trobar excel·lent fer passar el tren per Sants, on literalment no hi cabia, i deixar la resta per a un futur incert. Entre els uns i els altres, la pífia. Així es fan les coses, així s'escriu el futur. Ara els catalans pagarem part de la Sagrera, que no tocava, la resta del projecte se l'ha mig endut la crisi i un dia d'aquests el papa beneirà un temple inacabat i amenaçat. Com diu Rigol, sense ironia: aquest és un poble petit que fa coses grosses. Sí, senyor, però les fa grosses en tots dos sentits.