Democràcia malgrat ells

Mentre el senyor Boada era de manifestació, la policia va tenir força feina. Ja se sap que la capacitat de posar en ridícul el país no té límits. Però tendim a parlar massa de la febre (“el senyor Boada, etc.”) i poc de l malaltia (“què tenen al cap aquesta gent?”).

Els actes de Boada no m'han sorprès, perquè la majoria dels membres del govern de la Generalitat cometen faltes d'ortografia en escriure la paraula democràcia. Molts d'ells tenen un passat antidemocràtic. Uns han militat en partits maoistes (com el mateix president), altres en partits comunistes de tall occidental (com alguns consellers i conselleres que ara es simulen moderats). No convé enganyar-se, són elements que defensaven règims polítics que mataven gent.

Ja durant la guerra civil, Orwell va marxar escandalitzat del que veia a Catalunya. “No n'hi ha prou a ser antifeixista, sinó que cal ser antitotalitarista!”, deia. I continuem igual. Catalunya encara no sap distingir entre el fet d'haver estat antifranquista amb el fet de ser un demòcrata. En el seu dia, molts d'aquests senyors que ara manen foren antifranquistes. Però no pas per implantar la democràcia, sinó per instaurar un règim totalitari diferent.

Em diran que han evolucionat? Mirin, què volen que els digui. També han evolucionat alguns exmilitants de Fuerza Nueva, i no me'n refio. Que alguns excomunistes han abraçat la democràcia? Quin remei! Les seves aspiracions van quedar al peu del Mur de Berlín, sense alternativa. Però a partir de determinada edat, l'arquitectura mental de l'individu no es recicla. Sobretot quan aquest reciclatge s'ha de fer a contracor, o per pur oportunisme polític.

Parlo d'elements que ens martellegen contínuament demanant-nos tolerància, sobretot envers ells mateixos i les seves actuacions. I això ha resultat fatal per al país. Paguem ara per un progressisme de carnestoltes que ho ha envaït tot. El sistema educatiu (“els Estats Unit i l'URSS eren igual de dolents però en pols oposats”), els mitjans de comunicació (“Castro no és un dictador, és el líder de la revolució”)... Aquesta contaminació ha arribat a tots els racons dels cervells catalans.

Mentre el país no tingui com a valors suprems la democràcia i la llibertat, no farem res de bo. Mentre no tinguem clar que l'equivalent al comunisme és el feixisme, i no pas el capitalisme, no evolucionarem i anirem empitjorant. A l'estranger s'escandalitzen que una societat europea com la catalana toleri postcomunistes al seu govern. I fan bé. Com s'escandalitzarien si hi col·loquéssim postfeixistes.

Barcelona fa temps que és la seu dels antisistema. Fa trenta anys que els té a l'Ajuntament —no ho dic jo, ho diuen ells—. I ara són també al Palau de la Generalitat. Gent que no ha cregut mai en els valors de la democràcia occidental. Per això a Catalunya hi ha tot de places i carrers Karl Marx i Dolores Ibárruri, però cap lloc dedicat a Churchill, Roosevelt o De Gaulle.

Aquests darrers dies, però, han fet alguna gesticulació útil, encara que contradictòria. Ara asseguren que cal fer fora els antisistema. Totalment d'acord. Ja se sap, la democràcia permet, com a últim recurs, quan hi ha eleccions, fer fora els que hi són.