Esforçar-se cansa

Hi ha escriptors que contracten figurants perquè els saraus literaris en què participen semblin animats, i després hi ha Enrique Vila-Matas. Arribo a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona i un segurata m'impedeix baixar a l'auditori, al·legant que ja s'hi han encabit tres-centes persones i que en cas d'incendi allò no ho evacua ni Déu. Al·lego la condició de periodista, em demanen una acreditació que no tinc i finalment algú que em veu poca cara de piròmana em deixa passar.

Vila-Matas parla amb Ada Castells sobre Perder teorías (Seix Barral), un llibret tan prim que gairebé sembla de Sergi Pàmies. “Em poso a escriure i descobreixo què vull escriure a mesura que escric”, confessa Vila-Matas en català, i deu ser veritat, perquè es veu que en català no sap mentir, encara que sembli mentida. En canvi, com que la ficció la fa en castellà, tot el que diu i escriu en la llengua del país veí ho hem de posar en quarantena.

“Quan el text surt amb molta facilitat, n'hem de desconfiar”, afirma Vila-Matas, no recordo en quin idioma. Però me'l crec. Res no és de franc i les bones frases no es fan soles. Escriure fàcil és difícil. I esforçar-se cansa, però jeure pensant que ja pencaran les muses és un mal negoci.

Al cap d'una setmana, en un institut a cinc minuts de la biblioteca Jaume Fuster té lloc la reunió de pares d'inici de curs. El primer dels professors que pren la paraula rep els assistents amb una desafortunada cita de Homer Simpson: “Si costa molt fer una cosa, és que no val la pena fer-la”. A continuació dispara un discurs sobre la cultura de l'esforç, un valor en descrèdit que cal reivindicar.

“Els nous adolescents tenen una visió hedonista de la vida, creuen que l'esforç no és necessari i cometen l'error de prioritzar el que els ve de gust per damunt del que han de fer. Se senten plens de drets però els costa assumir els seus deures, i a casa imposen la dictadura de la negociació continuada”, constata el professor. I afegeix: “Proposo que recuperem idees com l'esforç individual, l'hàbit d'estudi, l'entrenament de la memòria, la força de voluntat, la capacitat d'enfrontar-se a l'adversitat, l'esperit de sacrifici, l'exercici de la responsabilitat i la recerca de l'excel·lència”.

Estudiar potser no és tan motivador com sortir amb els amics, però s'ha de fer perquè és el que toca. Posar límits als fills en lloc de cedir davant les seves exigències és esgotador, però no està escrit enlloc que el repte d'educar persones sigui fàcil. Com diu José Antonio Marina: “No hem de pensar només en quin món deixem als nostres nens, sinó també en quins nens deixem al nostre món”.