Una casa a Portlligat (2)

Dissabte passat parlava, en aquest mateix espai, d'un matí assolellat de començament d'octubre, a la platja de Portlligat, compartint rialles, enveges i somnis de futur amb unes amigues. Rèiem per tot i de res, com les adolescents que ja poden ser les nostres filles. Envejàvem els amos de la casa que té un banc de pedra situat estratègicament davant de la panoràmica espectacular de la cala. I somiàvem projectes per a aquella edat –la tercera– que desitgem plàcida i creativa, alliberades del frenètic viure que ara vivim.Vaig escriure pensant en les meves amigues, inspirada per aquelles hores de tramuntana i pedres i sol, un article que parlava de si les vides dels altres sempre ens semblen millor que la nostra, i del costum de la meva mare de mirar els balcons il·luminats i imaginar les vides que hi ha darrere –la casa deu ser més còmoda, l'ambient més alegre, els macarrons més bons– , i de com vaig assemblant-me a ella, a la meva mare, a mesura que em faig gran.

Vaig enviar l'escrit a les meves amigues abans que es publiqués en aquest diari i me'l van agrair amb grans festes i algunes reflexions que no em puc estar de compartir amb vosaltres. La M. em va dir que això de mirar balcons que retallen un fragment de vida familiar, ella ho feia quan era universitària, acabada d'arribar a Barcelona i vivia enyorada en una residència d'estudiants. Contemplava els balcons il·luminats i intuïa una olor de caldo i de família, i la filla parant taula i el petit acabant de fer els deures, i trobava a faltar la calidesa de la casa familiar.

La L. m'explicava que ella quan mira el retall de llum d'un balcó hi intueix una família, un problema, un dolor. Diu que a partir d'ara provarà de veure-ho amb la meva mirada, menys pessimista. La C. m'escriu per subratllar la idea que cada cop ens anem assemblant més als nostres pares. Però, matisa, això no passa perquè ens fem grans, això passa perquè creixem. La L. juga a fer-se la despistada (quina casa? quin banc?) per acabar assegurant sense modèstia que els seus macarrons són excel·lents. I llavors m'escriu una lectora desconeguda, C., per dir-me que ella també enveja la casa de Portlligat, també imagina què hi ha darrere les finestres, també enyora la seva mare, que també ho feia. La sento tan amiga com les altres.