“Em sento poc especial”

Quan ets capaç de dir que vas a l'òpera quan en realitat vas a comprar el pa, sempre és agradable trobar-te amb algú que no ha dit mai cap mentida. En Pau és d'aquests. No ha mentit, no ha robat, i em certifica que tampoc ha matat mai: Sóc incapaç de fer coses il·legals. Quedo amb ell a la bodega Úbeda de Barcelona. Pernil, seitons, pollastre i unes favetes que no arriben. Me'l miro, i penso que sembla més jove del que és. Però m'equivoco: és tan gran com sembla, però per l'edat que té ha fet moltes coses. Ara fa dos anys que dirigeix Crackòvia. És la feina de la teva vida? No. Jo volia ser director de cine. Com el 99 per cent de la gent que ha fet comunicació audiovisual: ja veus, em sento tan poc especial –diu en conya, però va en sèrio–. Riu, ric. Ho sé, ho sap: Tens clar que això serà el titular?

O potser no. El Pau és això: no del tot, però sí. Una mica, però tampoc tant. Potser sí, o potser no. Tot ho relativitza. Tot ho normalitza. Només hi ha una cosa que és molt: culer. Si fossis un jugador del Barça, qui series? Xavi. És més cap que físic. És un jugador clau, no? Sí. Calla, em mira i afegeix: ara això potser ha estat una mica superb de part meva, oi? El que vull dir és que a tots dos ens toca fer això: pensar ràpid i trobar solucions efectives. El Xavi sap què està passant a cada minut del partit. I tu, ets observador? Jo crec que no. I que per la meva feina ho hauria de ser més.

Calla i escolta. Ahir, sense saber-ho, el Pau va ser el protagonista de la conversa d'un sopar que vaig tenir. Ho ets a la vida? No. M'agrada callar i escoltar. No ets d'explicar coses? No. Quan la gent explica batalletes penso: una llàstima que tu no en tinguis cap! Alguna cosa hi deu haver...? Una: que sóc incapaç de fer 10 metres sense escoltar la ràdio. L'escolto sempre i ho escolto tot. Com ara què? He arribat a escoltar la COPE. Planifiques la vida segons els programes de ràdio? Sí. Tinc una graella mental que em fa fer coses a segons quines hores, en relació amb els programes que fan. Si he d'estendre la roba, sé quan ho he de fer per escoltar el que vull escoltar. I la vida també la tens tan planificada? No exactament, però sí.

Dos tontos molt tontos. El Pau es mou poc, vocalitza menys i si els dilluns és a casa, mira Crackòvia. Rius? Depèn: a vegades sí, a vegades no. L'humor funciona millor en companyia? Sí. De fet, si aconsegueixes riure sol d'una cosa, és que està molt bé. Què va passar el dia que vas saber que et guanyaries la vida fent riure? Jo no em pensava que em dedicaria a això. Només sé que de petit jo no volia ser bomber: Volia ser pallasso. Ets graciós? No ho sé. I automàticament després em pregunta: sóc graciós jo? Tu què penses? Ric. Riu, i els ulls li desapareixen. I li dic que és graciós sense voler-ho. I que té pinta de fer molt el burro. Em dóna la raó, i li pregunto: per fer el burro bé, s'ha de ser intel·ligent? Sí. O ser molt tonto. Si ets molt tonto pots fer el burro molt bé. Un burro fent el burro distreu molt. On és el límit de l'humor? No n'hi ha. De tot es pot fer conya? Sí –pausa dramàtica–: però a la tele no. Ni al diari.