Articles

A catalunya i a Espanya es veu el

procés estatutari com un carreró sense sortida

Un estrany consens


“La transició que inevitablement han de viure Catalunya i Espanya en els propers anys, en la recerca d'una nova relació que resulti mútuament satisfactòria, implica lideratges clars i sòlids i, sobretot, seriositat”

¿S' acabarà produint un paradoxal consens entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català, en aparença impossible, en relació amb l'estat de les autonomies? Cada dia que passa pren més força des d'ambdues perspectives la idea que l'estat autonòmic constitueix un artefacte politicoadministratiu caríssim, ineficaç i que, a més, no resol ni resoldrà mai el problema de fons, que no és ni administratiu, ni polític, ni econòmic, sinó irreductiblement identitari. És evident que els nacionalistes espanyols han arribat a aquesta conclusió per unes raons (consideren que l'objectiu final però inconfessable de l'assimilació cultural/nacional no resulta factible per aquesta via) i els nacionalistes catalans hi han arribat per unes altres (consideren que l'objectiu final però inconfessable de la secessió pura i dura d'Espanya no resulta factible per l'esmentada via). Heus aquí un estrany consens... En tot cas, ¿pot ser utilitzat per establir un marc veritablement constructiu? ¿Podria arribar a transformar-se en el principi d'un debat seriós, amb una possible traducció política concreta, o només ens portaria a la xerrameca estèril de sempre, a camins ja transitats?

Abans de respondre aquestes preguntes convé fer una recapitulació històrica important: l'estat de les autonomies fou una argúcia política destinada a bandejar una mena d'anomalia cartogràfica que a mitjan dècada dels setanta resultava inassumible des de la perspectiva espanyola. No podia ser que en la nova Espanya postfranquista hi hagués dues pertorbadores “fronteres internes” que, a més, evocaven clarament i obertament la legalitat republicana. No podia ser que al mapa hi fos visualitzada una realitat derivada de circumstàncies històricament massa recents. No podia ser que, amb vista al futur, Espanya i aquelles dues “anomalies” quedessin permanentment contraposades en mil i un aspectes. No podia ser, no. Aquest és l'origen de l'estat autonòmic, que no té res a veure ni amb el model de la Segona República, escapçat per l'aixecament del nacionalisme espanyol l'any 1936, ni amb altres models territorials que llavors es miraven de reüll, com ara l'alemany.

Aquella argúcia conjuntural, circumstancial i precària que es va anomenar “estat de les autonomies” es va anar fent gran i té ara mateix unes dimensions monstruoses. S'ha anat engrandint, però en cap cas resulta seriós afirmar que s'ha consolidat. El nacionalisme espanyol el va acceptar perquè, de fet, preveia neutralitzar-lo aviat (recordem la Loapa), i el nacionalisme català el va fer seu perquè el veia com un graó assumible en el camí cap a la plenitud nacional (l'objectiu no eren els peixos; l'objectiu final era, i sempre ho va ser, el control del mateix cove). Tothom va actuar amb una considerable hipocresia, en aquest joc, potser perquè només es tractava de “salvar les aparences” d'aquella argúcia dels anys setanta. La impostura va acabar materialitzant-se en nocions com ara la de “descentralització administrativa”, per exemple, que servia perquè tothom estigués content i enganyat. Resulta ruboritzadorament evident que allò ultrapassava la simple “descentralització administrativa”, però també era clar que mai arribaria a ser satisfactòria per als interessos nacionals de Catalunya.

Al llarg d'un quart de segle, aquest joc va fer aflorar –i va acabar normalitzant– alguns dels pitjors vicis de la política, com el doble llenguatge i la deslleialtat mútua. Ningú no deia ni feia el que en realitat volia dir o fer, i això, tard o d'hora, s'acaba pagant. Què ha estat, si no, el traumàtic procés estatutari? Un joc de sobreentesos i malentesos, mitges veritats i mirades fugisseres, greuges sense cauteritzar i oprobis no digerits que finalment van desembocar en la visualització d'un carreró sense sortida. Així es veu des de Catalunya, però també –que ningú no s'enganyi– des d'Espanya.

Si aquest article fos un mapa turístic, en aquest punt hi posaria allò de “vostè és aquí”. Aquí, sí, tot just aquí: al fons mateix del carreró sense sortida. La part interessant de l'assumpte, però, és que això també ho han constatat els espanyols: per diferents raons, òbviament, l'autonomisme ja no satisfà ni els uns ni els altres. Es tracta d'un consens paradoxal, sens dubte, però consens al cap i a la fi. De la mateixa manera que la transició política que s'esdevingué després de la mort de Franco es va basar en acords que implicaven cessions substancials de les parts, la transició que inevitablement han de viure Catalunya i Espanya en els propers anys, en la recerca d'una nova relació que resulti mútuament satisfactòria, implica lideratges clars i sòlids i, sobretot, seriositat.

Com era previsible, el malestar que va generar el procés estatutari ha estat aprofitat per alguns per fer jocs de mans mediàtics, vendre pseudoalternatives nacionals i escenificar xarlotades polítiques. Aquests subproductes efímers sempre tenen un públic assegurat entre la gent de cor senzill, numèricament irrisori però molt estrident. Espanya, i qualsevol altre país del món, també en té una quota important, d'aquest tipus de personal. Doncs bé, en les properes eleccions una de les coses que es decidiran és si aquest tipus de veus han de quedar relegades al seu espai natural, que no és cap altre que el de la marginalitat, o bé si han d'intervenir en el procés de transició que comentaven. Crec que molts ciutadans encara no n'han calibrat correctament les veritables conseqüències, de tot això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.