cròniques sentides
La Siurana arqueològica
«I em qüestiono, per tant, si l'arqueologia no és també una qüestió de fe com ho és la dansa contemporània»
He pujat a Siurana i ara en baixo embullada i encostipada per culpa del vent de serè gèlid que no ha parat de fer la guitza alguns dies de novembre. Baixo tremolant i trepitjant les pedres que m'han portat i ara m'allunyen de les ruïnes del castell. És que vaig amb talons perquè em pensava que amb les obres que hi han fet durant una pila d'anys per aconseguir unes ruïnes visitables haurien replanat les pedres. Però no, de moment no ho han fet i ja em sembla bé. Sóc conscient que hi ha llocs on no s'ha d'anar amb talons però no sempre fem el més adequat i avui al matí, mentre esmorzava a la cuina, m'han vingut unes ganes boges d'enfilar-me dalt d'uns talons. I aquí estic tot esperant que no em torci el peu. Bé, doncs estic baixant del castell on m'han explicat les obres que hi han fet per consolidar el que es conserva del lloc, una fortalesa que van edificar els sarraïns en aquest llogarret bellíssim situat a 737 metres d'altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l'extrem de les muntanyes de Prades i damunt el riu Siurana. Ja se sap que Siurana va ser l'últim reducte musulmà a Catalunya, frontera entre els uns i els altres, i que va patir un dur assetjament cristià al segle XII, que m'agrada imaginar que devia ser a foc i ferro i a sang i fetge amb els musulmans desesperats de veure com ho perdien tot i els cristians enrabiats per no saber com entrar en un lloc tan inexpugnable. Allò devia ser tan dur que la reina mora va preferir estimbar-se amb el seu cavall pel penya-segat abans de caure a les mans d'aquells animals. I a la roca des d'on van caure hi ha la marca de la ferradura del cavall, que va intentar frenar en l'últim moment, pobre, quan es va adonar del que pretenia la seva mestressa. De fet, no calia que hi arrossegués el cavall. S'hauria pogut estimbar ella soleta, la reina.
Bé, doncs ara ja es pot visitar amb garanties el castell de Siurana, on els arqueòlegs han trobat vestigis importants del seu passat musulmà. Serà bonic que t'expliquin damunt el terreny aquest passat encara que em pregunto, alleugerida perquè ja he arribat il·lesa al cotxe, quina Siurana coneixerem en el fons, perquè el castell ha passat per tantes vicissituds durant els segles que la fesomia li ha degut canviar quaranta mil vegades. Si fins i tot va ser enderrocat per ordre reial després de la guerra de Successió! I em qüestiono, per tant, si l'arqueologia no és també una qüestió de fe com ho és la dansa contemporània, segons diu l'amic Balañà. A la dansa on els ballarins s'arrosseguen per terra t'has de creure que allò té un argument que trobes explicat al programa de mà. I en l'arqueologia tampoc no veus res de tot allò que t'explica l'arqueòleg, només quatre pedres ben o mal posades. Però és bonic sentir parlar els arqueòlegs, ja fa temps que els tracto i m'agrada que muntin històries a partir d'una sitja, una destral de sílex o un bocí de ceràmica. I si l'arqueòleg et diu que aquestes quatre pedres eren una mesquita, doncs t'ho creus, si vols, i ho trobes meravellós. M'agrada l'arqueologia, però no el tractament que se'n va fer a Sota terra, un programa de TV3 que més val oblidar. Per què la cultura de masses s'està tornant tan banal? Potser perquè hi ha por que el lector, el radiooient i el televident no entenguem un registre més seriós? Arrenco el cotxe i decideixo no encendre la ràdio, que en aquella hora del migdia n'és molt, de banal.
