Articles

l'optimisme ha deixat de ser

patrimoni de la societat occidental

El bloc de la por

“L'actual crisi és alguna cosa més que un avís per fer reformes estructurals que permetin salvar el nostre model de societat”

Una de les visions més acurades de l'actual reconfiguració del món ens l'ha deixada l'assagista Tzvetan Todorov. Fet que desmenteix que els historiadors necessitin cinquanta anys de marge per fer bones anàlisis del moment present. El seu llibre La por dels bàrbars (publicat a Pagès Editors, 2009) va ser redactat just abans de l'esclat de la crisi. El lector descomptava, doncs, la possibilitat que la seva lectura hagués quedat desfasada pel sotrac de la crisi econòmica. Afortunadament, no ha estat el cas. Més aviat, al contrari.

Todorov proposa una divisió del món a partir de quatre blocs. El primer, l'anomenat bloc de països de l'apetit. Aquells que han tingut la sensació d'haver estat apartats de la riquesa durant molts anys i que ara volen gaudir-ne. L'Índia, el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica, Rússia i sobretot la Xina serien els seus principals representants. El segon dels blocs és el bloc del ressentiment. Països que viuen la globalització com una humiliació real o imaginària. Aquí Todorov hi situa els països musulmans, una part de Llatinoamèrica i alguns països asiàtics. El blanc del seu ressentiment són els països europeus i els EUA, als quals culpabilitzen de la seva actual situació de sotmetiment.

El tercer dels blocs, el de la por, nosaltres: Occident. Temerosos dels dos grups anteriors. D'uns temen la seva puixança econòmica; dels altres, la seva capacitat (novament real o imaginària) d'exercir una violència impredictible i que escapa del control dels estats. Finalment, el grup de la indecisió. Grup residual, on situaríem el gruix de l'Àfrica subsahariana. Estats que, arribat el cas, podrien passar a integrar qualsevol dels dos primers grups. Mentrestant, els seus recursos naturals són saquejats, els seus dirigents corruptes evadeixen els capitals al Primer Món i veuen els seus territoris assotats pel conflicte ètnic.

Amb la divisió del món de Todorov al cap, cal llegir l'article de The Economist sobre la globalització de la setmana passada. Amb un d'aquells titulars que justifiquen tot un article, La redistribució de l'esperança, l'article feia seus els resultats de l'enquesta del Pew Research Centre (el think tank dirigit per l'exsecretària d'Estat dels EUA, Madeleine Albright) sobre el grau de confiança dels diferents països en el rumb del seu país. El missatge de l'article era el següent: l'optimisme ha deixat de ser un atribut occidental i es troba sòlidament arrelat en els països anomenats emergents. Uns indicadors de suport darrere d'aquesta afirmació: el 87% dels xinesos, 50% dels brasilers i 45% dels indis pensen que el seu país va en la bona direcció. Les dades per a Gran Bretanya, EUA i França són del 31%, el 30% i el 26% respectivament. L'estat espanyol només apareix, en la llista, darrere dels nigerians i a la mateixa altura que els argentins, amb un 22%. L'any 2008 va arribar al 50%.

Aquestes xifres són pràcticament idèntiques a les que donava fa uns mesos l'Informe Edelman de la confiança per al 2010. La confiança dels ciutadans cap al seu govern a la Xina és un 77%. Prop de 40 punts per sobre de Gran Bretanya, França o Alemanya. Una tendència, compte, que no es deu a l'embat de la crisi, ja que es manté gairebé estable en els darrers deu anys i que ens obliga a creure que l'arrel del problema és més profunda que no pas pensem. O comencem a pensar que l'actual crisi és alguna cosa més que un avís per fer reformes estructurals que permetin salvar el nostre model de societat o ben aviat ens trobarem havent de fer front a una nova malaltia social crònica: la de la desesperança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.