La lluna a la butxaca del dimoni

A part de les cerimònies religioses, dels Pastorets i els pessebres vivents i de tota mena d'àpats celebrats amb motiu o pretext d'aquestes festes acabades recentment, Nadal, Cap d'Any i Reis han convidat a instituir altres rituals personals, com ara una nova revisió de Que bonic que és viure!, que cada 22 de desembre pot fer-se col·lectiu al Cinema Truffaut de Girona i possiblement en altres llocs, una relectura d'Un conte de Nadal, de Charles Dickens, o la represa d'un programa doble sempre epifànic format per Els morts, de James Joyce, i l'adaptació cinematogràfica que, al final de la seva vida, va fer-ne John Huston. Essent aquests exemples evidents, n'hi hauria molts altres de possibles. A mi se m'acut que una altra manera de celebrar, o de suportar, aquestes festes és reveure Enamorar-se, un film absolutament romàntic amb Robert de Niro i Meryl Streep que arranca en un ambient nadalenc, regalar-se les cinc hores de Fanny i Alexander, l'obra mestra de Bergman que comença amb un sopar de Nadal i acaba amb un de Cap d'Any, i incorporar-hi Un conte de Noël, amb la qual Arnaud Desplechin té molt present el cineasta suec per projectar una mirada sorprenent a la família, una institució que tendeix a reunir-se per Nadal, mentre recorda la presència dels morts en l'existència dels vius. Això, sense oblidar que, evidentment, hi ha molts de contes de Nadal per llegir o rellegir. El cas és que aquest any n'he descobert un que podria instaurar un nou ritual: La nit de Nadal, de Nikolai Gógol, un escriptor rar i fascinant que, al final de la seva vida, va abandonar la literatura per la religió, però que abans, quan encara era jove, va abordar la cosa nadalenca amb un estimulant sentit de l'humor.

El descobriment personal de La nit de Nadal el dec a l'editorial berguedana L'Albí, que, en la seva magnífica col·lecció Espresso, va reunint una sèrie de textos breus i heterogenis (com ara Markheim, una de les exploracions en el tema del doble per part de Robert Louis Stevenson; Bola de greix, el conte de Guy de Maupassant que va inspirar parcialment La diligència, de John Ford; La independència de Catalunya, que Joan Maragall va escriure fa dècades i que concedeix al títol un sentit diferent del que ara podria interpretar-se; i, entre d'altres, alguns Malsons de l'inquietant Edgar Allan Poe) en un moment en què proliferen els llibres de petit format que permeten la difusió d'obres que, per la seva extensió, haurien pogut quedar marginades de l'edició. També hi pot haver la voluntat de singularitzar-les. Així, en el cas de La nit de Nadal, aquest relat de Nikolai Gógol forma part del recull Vetllades en una granja a prop de Dikanka, en què l'abellaire Rudi Panko és el narrador d'unes històries que, arrelades en la cultura popular ucraïnesa, barregen amb finesa i humor el costumisme i la fantasia sense renunciar a unes pinzellades de sàtira social. Podria considerar-se que el protagonista de La nit de Nadal és el ferrer Vakula, fill d'una “bruixa” amant de diversos homes, cadascun dels quals pensa que n'és l'únic, i també del mateix dimoni, que, la nit de Nadal, deixa el món en penombra robant la lluna: “S'hi va acostar d'una embranzida i va agafar la lluna amb les dues mans, fent ganyotes i bufant, passant-se-la d'una mà a l'altra com fan els pagesos quan agafen la brasa amb les mans nues per encendre's la pipa. Al final, en un obrir i tancar d'ulls, ja se l'havia entaforada a la butxaca”. No m'estranya que amb aquesta imatge, entre d'altres, hi hagi una pel·lícula de dibuixos animats (se'n pot veure un fragment pel Youtube) inspirada en aquest conte de Nadal. El cas és que el ferrer Vakula, també pintor de sants, està enamorat d'una noia vanitosa, filla d'un amant de la seva mare, que la durà a “pactar” amb el dimoni per tal de conquerir-la regalant-li unes sabates d'or com les de la tsarina Caterina II, que es converteix en un personatge d'aquest relat ambientat en una part de la Ucraïna rural que aleshores pertanyia a l'imperi Rus. No té conseqüències nefastes, el pacte amb el dimoni, que el ferrer no només aconsegueix dominar, sinó del qual es burla pintant-lo tan lleig, que esgarrifa la mainada. És un conte de Nadal, però, de fet, se'n pot disfrutar en qualsevol època de l'any.