Opinió

UN NOM, UN MÓN

Al Tall

Ferran Mascarell, en una de les primeres declaracions com a conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha afirmat que el català viu el millor moment de la història. L'asseveració és desconcertant, sobretot tenint en compte que gairebé al mateix moment Escola Valenciana i la Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes s'han queixat que l'oferta d'ensenyament en català als centres privats i concertats de València no supera el cinc per cent i que la d'Alacant no arriba al quatre per cent. Segons les dades d'aquestes dues entitats, ensenyen en català menys del quaranta-cinc per cent dels centres d'educació infantil i primària del País Valencià. Com pot viure el català el millor moment de la història, si en una part tan important del seu territori natural com ho és el País Valencià les dades mostren un panorama tan greu?

Si Lluís Recoder, conseller de Política Territorial i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, es deixa fotografiar a Brussel·les al Parlament Europeu somrient al costat de Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, en un gest de sintonia en la lluita conjunta de les dues institucions pel corredor mediterrani, Mascarell no hauria de matisar més parlant sobre la situació del català i no hauria de dialogar també amb el seu homòleg de la Generalitat Valenciana? No és més preocupant el present del català al País Valencià que no pas el futur de l'editorial Anagrama o la destinació de l'arxiu de l'agent literària Carmen Balcells, per a la cultura d'un país que defensa el seu dret a decidir? Es pot lluitar conjuntament pel corredor mediterrani i en canvi s'ha de deixar la llengua com una qüestió que cadascú escombra a casa seva com vol?

Al Tall (València, 1975) va escriure fa molts anys una cançó mítica, Tio Canya. Ara que Víctor Mansanet ha publicat el llibre Al Tall. Música per a un poble a Bromera i el catàleg Al Tall. 35 anys a la Universitat d'Alacant, ja ens agradaria creure que el Tio Canya, després de veure escolaritzat el seu fill en castellà i els seus néts convertits en monolingües castellans, arriba un dia a tenir uns besnéts que parlen la llengua del seu besavi. «Tio Canya, tio Canya, no tens les claus de ta casa: posa-li un forrellat nou o et farà fum la teulada», resa la tornada de la cançó. Perquè tens temps encara, Tio Canya. Si els polítics del país gestionen bé la responsabilitat que se'ls ha confiat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.