Fantasies orientals
“La gent que l'any 1979 va fer fora el xa i aclamava Khomeini no demanava democràcia;
i la que a l'Afganistan es va enfrontar als soviètics durant la dècada del 1980, tampoc”
L'any 1978, l'assagista nord-americà d'origen palestí Edward W. Saïd va publicar Orientalism, un llibre que continua essent una referència en els estudis culturals relacionats amb contextos postcolonials. Saïd explica que, des de fa segles, Occident ha anat construint una imatge de l'Orient basada alhora en atractives fantasies (el refinament, el luxe, la sensualitat, etc.) i en prejudicis negatius (la crueltat, l'abúlia, la deslleialtat, etc.) L'orientalisme, entès com una visió imaginària i inconcreta d'un lloc igualment imaginari i inconcret (on és l'Orient?) només conté, en aquest sentit, el conjunt de les projeccions contradictòries que Occident ha anat acumulant al llarg dels segles quan es repensava a si mateix. Està present en coses tant diferents com ara la pintura de Marià Fortuny, al XIX, i les òperes de Jean-Baptiste Lully, al XVII. Les darreres setmanes, un servidor de vostès ha constatat que aquesta curiosa visió de la realitat encara existeix, i es manifesta en certes anàlisis de política internacional. L'Egipte idealitzat i alhora temut, exòtic i perillós, fascinador i
sòrdid, ha tornat amb força a Occident. Els Germans Musulmans, per exem-ple, s'han convertit de cop i volta en “demòcrates” (!?) que volen portar els ideals il·lustrats al seu país.
Sort que hi ha gent que gosa fer interpretacions menys ingènues. Divendres passat, Ali Khamenei, guia de la revolució islàmica iraniana, va animar l'exèrcit egipci a unir-se als manifestants contraris a Mubàrak, perquè “en el cas que Egipte deixi de banda les seves aliances amb Israel i assumeixi la seva veritable missió, s'haurà produït un gran fet”. Però la cosa no acaba pas amb aquesta amenaça tàcita cap a la integritat d'Israel: s'adreça també als Estats Units i, per extensió, a tot el món occidental. Segons Khamenei, el que ha passat a Egipte o a Tunísia no obeeix simplement a un descontentament econòmic. La raó profunda dels fets rau
en la decepció per l'aliança amb els Estats Units (en el cas d'Egipte) o amb França (en el cas de Tunísia) que, segons el líder iranià, han estat contràries a la causa comuna arabomusulmana. La prioritat d'aquesta causa no és altra que la destrucció d'Israel.
Tot això ve de molt lluny. El dia 21 de març de l'any 1935, en ple ascens de l'Alemanya hitleriana, Pèrsia va canviar oficialment de nom i va passar a dir-se Iran (Airian) que significa “país dels aris”. El general Reza Pahlevi no
es va limitar a aquest canvi de nomenclatura: es va convertir també en un
entusiasta col·laborador dels nazis, competint en aquesta actitud servil amb la principal autoritat religiosa de
la Palestina de l'època, el gran muftí
de Jerusalem. El fill de Reza Khan, Mohammed Reza Pahlevi, el darrer xa mort a l'exili l'any 1980, en canvi, va
ensumar després uns altres vents i es
va transformar en el principal aliat
dels interessos nord-americans a la
zona. Amb el retorn de Khomeini, el país va passar a dir-se República Islàmica de l'Iran: les noves autoritats se
sentien còmodes amb el nom de la na-ció que havia imposat el filonazi Pah-
levi per apropar-se a Hitler. Els islamistes trencaren radicalment amb el passat proamericà del xa que ells mateixos van foragitar l'any 1979, però no es
van preocupar gaire de distanciar-se
del sinistre passat judeofòbic del pa-
re d'aquest. Gens ni mica: l'any 2006, els dirigents islàmics del “país dels
aris” van organitzar, per exemple,
una exposició de caricatures humorís-tiques sobre l'Holocaust...
És evident que allò que ha motivat la revolta a Tunísia no resulta directament equiparable o transposable al que està passant a Egipte, ni això és igual a la tímida contestació que s'ha produït a Jordània, etc. També és clar que els qui s'han afegit a les manifestacions no formen part d'un bloc homogeni, especialment en el cas de Tunísia, on la classe mitjana occidentalitzada va confluir amb l'islamisme moderat. Vull dir, ras i curt, que les declaracions d'Ali Khamenei responen a una interessada i esbiaixada versió dels fets –tot afegint, però, que aquesta existeix i no sembla ni minoritària ni excèntrica–. De fet, durant la revolta a Tunísia, aquesta aliança puntual ja va ser qüestionada per molts. Tot això és cert, però no ens pot fer oblidar que l'única intenció de l'Iran a l'hora de donar suport als manifestants anti-Mubàrak és el control de la frontera del Sinaí, que situaria Israel arran de l'abisme. A Egipte i en altres països arabomusulmans hi ha persones que reclamen honestament una autèntica democràcia, però n'hi ha d'altres que el que volen és ben bé una altra cosa. No sé si aquests segons són molts o pocs, però una cosa és segura: tenen el suport incondicional d'una de les grans potències de la zona, l'Iran.
Creure que la gent que llança pedres contra el govern al Magrib aspira, d'una manera unànime i monolítica, a una democràcia a l'estil occidental no té cap mena de fonament racional. Forma part de la vella tradició de les fantasies orientals. I és que la gent que l'any 1979 va fer fora el xa i aclamava Khomeini no demanava democràcia; i la que a l'Afganistan es va enfrontar als soviètics durant la dècada del 1980, tampoc; i la que va votar massivament el Front Islàmic de Salvació (FIS) a Algèria en les eleccions municipals de gener del 1990, i
li va atorgar una victòria aclaparadora, tampoc. No en volien saber res, de la
democràcia. Després de tants precedents, convé que deixem de banda determinades fantasies, doncs.
