Articles

Alternatives a la crisi

Els polítics més ben pagats de l'Estat espanyol eren membres del tripartit: Montilla (president de comunitat més ben retribuït de l'Estat); Corbacho (president de diputació més ben retribuït d'Espanya, seguit de Gilabert a Lleida i Vilert a Girona); Hereu (alcalde més ben retribuït de l'Estat)

Dissabte passat, 14 de maig, es va celebrar a Barcelona una manifestació convocada, entre altres, per UGT i CCOO i secundada també pel tripartit, ara en plena recomposició a causa de la proximitat de les eleccions municipals. Al final de l'acte es va llegir un manifest on es proposava “una sortida social de la crisi”. L'abús semàntic de la paraula “social” està tan normalitzat que ja no crida l'atenció de ningú. Per exemple, es parla habitualment de “polítiques socials”, un afegitó semblant al que podrien representar les expressions “aigua aigualida” o “terra terrosa”. Per definició, totes les polítiques són socials, i només els il·luminats perillosos creuen que les seves són les úniques bones (no només en un sentit polític, sinó també difusament moral: el redemptorisme antropològic també fa política). Totes les sortides a la crisi econòmica, sense excepcions, seran socials. Unes resultaran més efectives o més ràpides que unes altres, i les de més enllà potser no funcionaran tan bé, però és clar que, per definició, totes tindran una inevitable dimensió social. En aquest sentit, crec que algú s'hauria de molestar a aclarir públicament què significa l'expressió “sortida social de la crisi”. En cas contrari, alguns pensarem que només es tracta de la retòrica agònica d'una ideologia obsoleta: una mena de telègraf en temps d'internet, atònit.

Enteses com a possibilitat teòrica, de sortides a la crisi n'hi ha unes quantes, però segurament es poden arribar a agrupar en dues actituds: d'una banda, la que accentua les potencialitats de l'endeutament públic a llarg termini i aposta per una fiscalitat molt localitzada en certs trams de renda; d'una altra, la que se centra en l'estalvi públic i prova d'afavorir la generació de riquesa. Si algun lector va entrar en coma a finals del 1989 i no va despertar fins la setmana passada és probable que designi aquests dos enfocaments amb els noms d'esquerres i dretes, respectivament. Però, en cas contrari, és segur que bandejarà una simplificació que, l'any 2011, resulta ja ruboritzadora. Quina de les dues sortides a la crisi és “més social”? Estranya pregunta: tret que algú tingui la intenció de legislar la fotosíntesi (política vegetal) o normalitzar la disposició de les falles tectòniques (política mineral), la resta de sortides seran per força socials. Siguin les que siguin, aniran adreçades a col·lectius de persones: no poden no ser socials. Fem una segona pregunta estranya, i tant o més ximpleta que l'anterior: quina és “la millor”?

Quan en èpoques de bonança econòmica l'estat ha actuat amb gasiveria a l'hora de fer inversions públiques i no ha equilibrat prou les rendes per mitjà d'una fiscalitat progressiva, ha acabat generant unes desigualtats explosives i literalment insostenibles. I a l'inrevés: quan en èpoques de vaques magres s'ha posat l'accent en l'endeutament públic, la cosa ha acabat molt malament. Un exemple de la primera actitud: la majoria de països petroliers. Un exemple de la segona: Grècia. No hi ha solucions millors ni pitjors. Hi ha solucions adequades en un determinat context, i altres que, en canvi, semblen molt menys raonables. Des de la perspectiva ideologitzada del segle passat, en canvi, es considerava que hi havia, en termes absoluts, solucions bones i solucions dolentes. El clímax d'aquesta mentalitat es trobava en la contraposició entre dretes i esquerres que, per la seva banda, constituïa una remota herència de la Revolució Francesa plena d'inevitables contradiccions (Stalin era d'esquerres).

Quan es genera riquesa es poden fer moltes coses, fins i tot fer-li cas a Keynes i entendre l'endeutament públic acaba quedant misteriosament compensat. Quan no es genera riquesa, en canvi, resulta irresponsable fer veure que aquesta es pot redistribuir a còpia de collar els pocs que encara en generen. Tot això vol dir, ras i curt, que l'objectiu no és combregar marcialment amb rodes de molins ideològics del segle passat, sinó de combinar la responsabilitat institucional amb l'astúcia política, amb la intenció de resoldre problemes d'una manera eficaç. En aquest sentit, determinades inversions públiques que va fer el tripartit l'any 2004 o 2005 tenien una justificació raonable, mentre que les que es van fer l'any 2009 o 2010 són un exemple flagrant d'irresponsabilitat institucional. I el mateix podem dir dels governs de CiU en un determinat moment o bé en un altre, o de qualsevol govern d'arreu del món. No es tracta, doncs, de jutjar abstractament governs, partits o ideologies, sinó de constatar fins a quin punt s'han adaptat intel·ligentment als reptes del seu temps o bé han fet rucades de l'alçada d'un campanar.

Els principals responsables de les actuals retallades eren l'altre dia darrere de la pancarta contra les retallades. Ho resumirem en un exemple; en la darrera legislatura, els polítics més ben pagats de l'Estat espanyol eren, sense excepcions, membres del tripartit: Montilla (PSC), 164.043,54 euros (president de comunitat autònoma més ben retribuït de tot l'Estat); Corbacho (PSC), 144.200 euros (president de diputació provincial més ben retribuït d'Espanya, seguit de Gilabert a Lleida i Vilert a Girona, ambdós d'ERC); Hereu (PSC), 117.398 euros (alcalde més ben retribuït de tot l'Estat espanyol). Aquest només és un exemple, però un exemple molt i molt significatiu. Massa i tot. El problema de fons, en definitiva, no és la tisora, sinó els que amb la seva irresponsabilitat han portat a la necessitat de fer-la anar ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.