Avui sóc ric

Avui sóc ric / no tinc memòria / només les claus / del quarto de les rates...”. Així comença una cançó del gran Jaume Sisa, que em porta bons records de la meva joventut. Em va venir al cap fa ben poc, quan em van explicar una història vagament edificant que prova d'il·lustrar la situació econòmica en la qual xipollegem. Què té a veure el fet de creure's ric amb el fet de no tenir memòria, com passava a la lletra d'en Sisa? En el següent relat la cosa queda força clara. Resulta que un bon dia, un senyor visita una població però encara no té clar si s'hi quedarà tot el cap de setmana o només hi farà un tomb. Se'n va a l'hotel i diu al recepcionista: “Com que encara no sé què faré, li deixo un dipòsit de 200 euros”. Quan l'home surt a fer un vol, el recepcionista agafa els 200 euros i se'n va a cal lampista de la cantonada, a qui deu aquesta quantitat. El lampista també surt corrents perquè deu també 200 euros al seu soci electricista. Quan els hi dóna, aquest també se'n va immediatament a cal paleta, i li entrega la quantitat que li devia. El paleta, per la seva banda, també havia de tornar uns diners a l'amo de l'hotel, així que se n'hi va i li entrega els ja rebregats 200 euros. En aquell mateix moment, el possible client torna de fer un tomb pels carrers del poble i explica als de l'hotel que finalment no es quedarà. Agafa els 200 euros i se'n va per on havia vingut. Fi de la història.

Què ha passat, aquí? Doncs un parell de coses que no acaben d'encaixar. D'una banda, un tipus deixa 200 euros en una taula i se'ls torna a endur al cap d'unes hores; en aquest sentit, no ha passat absolutament res. Però resulta que en un poble on tothom estava endeutat... ara –hop!– ningú no deu res a ningú! En aquest sentit, sí que han passat coses. Imaginem ara que fem rodar la història a l'inrevés, és a dir, que tothom es va endeutant amb uns diners que, finalment, no existeixen. Val a dir que el resultat final és el mateix: una aparença. En un cas es tracta d'una aparença de riquesa, i en l'altre, de pobresa, però al capdavall tot desemboca en un mateix miratge. Avui sóc ric, avui no sóc ric... En què quedem? La història que acabem d'explicar pot ser interpretada des de diverses perspectives, i aquestes no són forçosament contradictòries. La més òbvia és la que fa referència als estralls dels plantejaments econòmics piramidals, tant si són una estafa en el sentit literal del terme (recordem el cas Madoff) com si són una cosa completament legal però que genera riscos innecessaris en el si del sistema (molts productes financers que, avui mateix, es poden contractar en qualsevol sucursal bancària).

La segona qüestió ens porta a la noció d'“economia productiva”, que molts genis de l'economia van decretar ja als anys vuitanta que era una cosa més aviat vulgar, potser perquè feia referència a coses obstinadament concretes i no a abstraccions macroeconòmiques. Val a dir que la majoria d'aquelles abstraccions eren –i són– simples metàfores elevades a la categoria de teoria científica, i tenen aproximadament la mateixa fiabilitat que el tarot. Amb elles es va posar de moda sostenir, entre altres coses, que això de produir era una cosa molt de poble –un acabava contraposant la corbata de seda lluent del broker amb el mocador amb quatre nusos que duia un paio suat mentre arreplegava melons enmig d'un bancal–. Al mateix temps, es van començar a proferir les primeres fantasioses rucades sobre “l'economia del coneixement”, que tot just l'any 2000 va fer evaporar els estalvis de milions de persones d'arreu del món, via Nasdaq. Una dècada després constatem que, malgrat que sigui una vulgaritat i embruti molt, a Alemanya no han deixat mai de fer bons cotxes, mentre que aquí hem fet l'@22 i altres evanescències igualment cool. Així ens ha anat a tots, però. Els resultats estan dramàticament a la vista de tothom.

La història que hem explicat al començament també permet explorar una tercera qüestió que cada cop considero més important: la de la confiança. Encara que pugui semblar el contrari, això no és cap abstracció. Per molts segells, rúbriques i altres supersticions burocràtiques que contingui un contracte, el personal no el signa si no disposa d'un mínim de confiança –diguem-ne– ambiental. Per moure diners, per dipositar una petita paga i senyal de 200 euros, cal confiança. En cas contrari no hi ha producció, ni negocis, ni res. En l'actualitat hi ha un considerable (i explicable) dèficit de confiança, cosa que té uns efectes econòmics ben tangibles. Fa no gaires anys, però, es va passar de la confiança a la credulitat. Eren aquells temps en què tu signaves una hipoteca i, pim, pam, pim, pam, al cap de quatre dies et venies el piset pel doble –què dic pel doble: pel triple!– del que t'havia costat.

Som rics o som pobres, avui? Probablement ens passa com als personatges de la història que hem explicat abans: no ho tenim gaire clar. D'una banda, és evident que el sistema ha resistit l'espetec: en altres circumstàncies, això hauria fet un pet com una gla. De l'altra, però, també resulta innegable que vivim en una il·lusió que convé redimensionar per força. Entre la confiança ximpleta en el poder de les piràmides financeres i la desconfiança irracional i apocalíptica cap a tot allò que es mou hi ha un sensat terme mitjà. La millor manera de fomentar-lo és facilitar la feina dels qui de debò tenen ganes de fer coses, i barrar el pas als afeccionats als jocs de mans.