Opinió

LA TRIBUNA

Pinten bastos

Ens trobem, doncs, amb uns mercats desorientats que busquen refugis i ports d'abric

D'aquí a pocs dies haurem de superar unes proves d'aptitud. Primer, la sortida a borsa d'aquesta caixa madrilenya controlada pel PP que ara s'anomena Bankia o Ratocaja. I, segon, el dia 15 de juliol, les conclusions que l'EBA (Autoritat Bancària Europea) farà públiques com a resultat de l'stress test de 91 entitats financeres europees, 25 de les quals són espanyoles, cosa que ha causat un gran nerviosisme en el sector. Sembla que el pronòstic és que hi haurà més de la quarta part dels examinats que no passaran la prova i que a la llista dels que necessiten millorar, segons la filtració del banc d'inversió japonès Nomura, hi podrien sortir dues entitats que fins ara es consideraven lliures de problemes: Bankinter i Banc Sabadell. En realitat, el que l'EBA s'ha marcat com a objectiu és l'escrutini de la informació sobre carteres de crèdits, títols de deute sobirà i perfil de venciments que les caixes i els bancs han de complir. Perquè, al capdavall, el que es pretén demostrar (quod erat demonstrandum) és que hi uns bancs i caixes de la zona euro que estan prou capitalitzats per fer front al risc que tenen assumit i d'altres que no. Finalment, es tracta d'evitar que el risc acabi sent sistèmic per culpa d'una falta de transparència.

Mentrestant, Rubalcaba ha recordat que el PSOE figura que havia de ser un partit socialista i, després, moderadíssimament socialdemocràtic, però que, a l'hora de governar es va passar amb armes i bagatges a la totpoderosa camarilla dels happy few que vampiritzen un país sencer sense respondre dels seus actes ni davant la societat, ni davant els tribunals on saben que ells (els de l'Íbex) entren per una porta i surten per l'altra. I ara intenta recuperar el missatge de la redistribució de la riquesa i de l'estat del benestar basat en els més elementals conceptes solidaris. En el supòsit que fos sincer i no oportunista no li seria fàcil esborrar, en el joc d'equilibris successoris, la pèssima imatge del seu cap i company Zapatero que s'ha passat moltes estacions a còpia de fer-se fotos amb els jerarques del movimiento, avui ressuscitat, en actitud mansueta del governant agenollat que implora una mica de respiració artificial dels qui manen de debò. Amb elàstics o no, amb poltrona o cadira, el cert és que fa bullir la sang veure de quina forma fan exhibició del seu poder aquests quatre gats que ja no fan servir els espadatxins que tenen a sou a les patronals. Ara ja no es prenen ni la molèstia de fingir. Ras i curt, han optat per la via expeditiva de reunir 17 persones que fan impúdica i potser vanitosa exhibició de la immensa riquesa i d'una intolerable concentració de poder que deixa clara la feblesa del sistema democràtic i el sistema d'un home, un vot.

Pel que fa als països del nostre entorn, i tal com explica molt bé Peter Spiegel al FT, l'avís de l'agència de ràting Moody's sobre el deute de Portugal es refereix principalment a Alemanya. En efecte, en insistir sobre la necessitat que els titulars de bons de deute públic, encara que siguin privats, han d'assumir una part del cost del rescat de Grècia i dels que eventualment vinguin després diuen una cosa que, degudament traduïda és un avís als navegants, és a dir, als inversionistes: fugiu dels països perifèrics mentre encara pugueu i penseu que potser no hi tornareu mai més. Ens trobem, doncs, amb uns mercats desorientats que busquen refugis i ports d'abric i amb molts dubtes sobre si els considerats més segurs fins ara segueixen inspirant la mateixa confiança. Per exemple, el bo alemany, amb relació al qual el deute espanyol –a l'hora d'escriure aquestes ratlles ha arribat a un spead, és a dir, un diferencial de 320 punts bàsics, ja no es veu tan sòlid com abans per la senzilla raó que Alemanya haurà de pagar molts plats trencats per culpa de la crisi del deute a la zona euro. Per part seva, els EUA han tocat sostre pel que fa a la capacitat d'endeutament. De manera que, en les converses, la gent ja parla del 5,22% de rendiment dels bons australians, que és gairebé el mateix que paguen els bons espanyols a 10 anys (5,45%). Els tradicionalistes defensen els bons alemanys amb dos arguments. Primer, que, en cas de trencadissa, sempre valdrà més despertar-se l'endemà i trobar-se amb deutschmarks a les mans que no pas amb lires o pessetes. I, segon, que el risc de sobrecost per a Alemanya si els rescats augmenten molt pot ser veritat en termes absoluts, però que sempre seran proporcionals en tant que percentatge del PIB. O dit d'una altra forma, que a l'hora de prendre mal, els danys i perjudicis quedarien harmònicament repartits. Confiem, doncs, que aquests 17 magnífics que formen el govern a l'ombra s'inventin alguna cosa que no sigui l'habitual caragol sense fi d'apujar-nos l'espiral de les tarifes d'aigua, gas, electricitat, telèfon, peatges, etc. que ens resta poder adquisitiu. Que no es pot matar tot el que és gras! I que d'on no n'hi ha, no en pot rajar!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.