Les formigues no són egoistes

Els situo. És un cap de setmana de juliol. Al costat de la gandula on prenc el sol, hi passa una corrua de formigues que en el pic de la calor canicular, transita a prop de la piscina. Prou lluny perquè cap esquitx d'aigua amb gust de clor pugui impactar i provocar una desgràcia en la ben organitzada columna que avança decidida sense aturador. Unes van atrafegades cap a la part enjardinada, d'altres tornen carregades de brins de branques en direcció la boca del seu niu, construït estratègicament uns metres més enllà, sota l'ombra d'una frondosa sàlvia. Paral·lelament, a la mateixa hora, per les carreteres del país s'hi belluga nerviós i a batzegades un altre formiguer. Centenars de milers de conductors, carregats i angoixats, escalivats per la calor desplaçant-se en la mateixa direcció però amb objectius o destinacions diferents. Tots i cadascun d'ells tenen en comú que malgrat estar al volant de cotxes diferents van a pas de tortuga. Tots i cadascun d'ells són víctimes de la síndrome dels embussos segurament generats per ells mateixos. I paradoxalment i sense saber-ho, tots i cadascun d'ells tenen la solució a les seves mans per acabar amb els inexplicables embussos.

Encara que sembli mentida, l'organització d'un formiguer en moviment és molt millor, més efectiva, pràctica i eficient que la caòtica i pretesament ben organitzada i ben regulada societat humana. L'anàlisi del comportament dels formiguers –i de les formigues en particular– en relació amb els embussos de trànsit, és un fenomen que ha portat de bòlit alguns dels millors cervells i eminències de les universitats de més anomenada d'arreu del món. Els fascina –i els haig de confessar que a mi també– que malgrat la densitat de trànsit i la circulació infernal amb què es troben aquests petits insectes cada dia quan fan servir les vies d'entrada i sortida a les seves colònies, mai, mai hi hagi embussos. Nosaltres, els humans, ja podem anar dissenyant carreteres i vies ràpides, navegadors i cotxes amb una potència que està a anys llum de les fràgils cametes de les formigues que no ens en sortim.

Malgrat que tota la tecnologia és al nostre favor sigui estiu o hivern, Sant Joan o la Puríssima, les cues, les caravanes i les retencions llarguíssimes sense un motiu aparent –accidents, obres, excés de vehicles a banda– són un clàssic. Quants de vostès no s'han desesperat estant parats sense que hi hagi res que racionalment expliqui aquella retenció? I quants de vostès no han decidit viatjant per l'autopista enmig d'un embús, esmunyir-se cap al carril de l'esquerra –en teoria, el ràpid– i veure que els que avancen van per la dreta? I a quants de vostès no els ha pujat la mosca al nas i no han fet un cop de volant, posant en perill tota la cua, o sigui la resta de conductors, per arribar primer al forat que queda en un carril que uns metres més endavant també s'aturarà? Els biòlegs que han estudiat les formigues han arribat a la conclusió que això elles mai no ho farien, com diu el famós eslògan dels gossos abandonats. Amb les rutes establertes i marcades per unes feromones que deixen anar, les formigues amb molta més consciència de grup que nosaltres, que som un colla d'individualistes, no s'avancen entre elles i mantenen una velocitat més o menys constant. Aquest fet els permet ser molt més eficaces, evitar col·lapses i congestions i fluir com si res cap al seu objectiu. El que els importa és que la colònia funcioni perquè s'hi juguen la supervivència del grup. En el nostre cas, asseguren els científics que ens han estudiat, el que més importa als individus al volant és arribar com més aviat millor sense que ens importi a quina hora ho fan els altres que com nosaltres també són a la carretera per arribar a la seva destinació. És un peix que es mossega la cua, un cercle viciós del qual en podríem sortir si actuéssim tots en bloc. Però demano un impossible. Les formigues no són egoistes, però nosaltres sí, i mentre ens continuem comportant com el que som haurem d'acceptar dia sí i dia també estar atrapats en algun coll d'ampolla. En aquell moment perdut, allà dins en la intimitat del vehicle i amb la forma del seient del nostre cotxe integrat en el nostre cos estressat, serà bo preguntar-nos si calia que l'espècie humana evolucionés tant per veure'ns superats per les formigues.