Trepitjant merda

N'hi ha que ja em diuen “el pupes”, d'altres no perden ocasió de retreure'm que tinc una edat, algun sorneguer m'ha encarregat loteria, i ja m'han donat consells per buscar ajuda en les arts obscures i fer un conjur per allunyar els mals esperits que s'haurien apoderat del meu tarannà vital. Escric l'article amb la mà esquerra, reivindicant les velles classes de mecanografia: yuiop, qwert… La realitat és que en els darrers mesos la sort no m'ha acompanyat. Tot va començar el Dijous Sant amb un constipat monumental i la mort de la tia Pepita. Al cap d'uns dies vaig patir un atac de pedra, d'aquells que et fan veure les estrelles i et deixen planxat; mentrestant, es gestava un dolor focalitzat al bessó de la cama esquerra. La sobredosi de nolotil i ibuprofèn pel còlic em van amagar la molèstia al bessó però, expulsat el càlcul, va reaparèixer. Un primer diagnòstic, erroni, en una clínica privada m'hauria pogut portar al calaix; sort de l'amic i metge P. que davant els símptomes va perseverar fins localitzar-me una trombosi. Al Trueta van ampliar el diagnòstic a una embòlia pulmonar... Superada la fase crítica van venir les morts de persones estimades, primer la meva sogra Carme, després l'enyorat Miquel Pairolí, i dies més tard, la inesperada de Carles Barba. Quan tot s'estava normalitzant i ja portava dos mesos de sintrom, una relliscada a causa d'un llistó moll em torna a portar a urgències. Resultat, el radi esquerdat i el braç dret enguixat. Ah!, a la secció som sis persones i quatre estem de baixa... Em deixo coses però no els vull atabalar més. Des d'un punt de vista positiu he deixat de fumar, pràcticament no bec alcohol i escric amb l'esquerra, i qui no es conforma és perquè no vol.