Opinió

LA TRIBUNA

Endeutament, magnats

Les relacions malsanes entre el poder mediàtic i el polític vénen de lluny

El bon amic Joaquim Vila m'ha recomanat la lectura del comentari de Carlos Sánchez a El Confidencial. S'inspira en Skidelsky, que recorda com en el passat els deutes es pagaven amb presó i no, com ara, amb un procediment concursal d'estira-i-arronsa o de quitament i espera. Els primers banquers també mantenien la regla de mantenir reserves líquides, equivalents pràcticament al 100 per cent dels dipòsits. Afirma també que Locke ja va advertir que només hi havia dues maneres d'enriquir-se en un país sense recursos naturals: conquerir territoris o el comerç. Però s'ha comprovat que es pot fer creure als ciutadans que també hi ha enriquiment quan només s'aparenta a còpia d'un endeutament exagerat. És per això que els governs i especialment les autonomies espanyoles o l'Ajuntament de Madrid en lloc d'anar al mercat de capitals, cosa que requereix disciplina fiscal, han optar per alimentar-se de les caixes que controlen els partits polítics corresponents.

Sóc plenament conscient que hi ha d'altres qüestions d'actualitat rabiosa que ens distreuen dels grans temes. Per exemple, de la defunció fa pocs dies de Leo Kirch, que aquí no s'ha comentat en absolut tot i que la seva trajectòria va tenir un gran paral·lelisme amb la del gran mogul Rupert Murdoch, que ara s'ha convertit en un escàndol sense precedents. Kirch va construir el gran imperi de la televisió alemanya que es va arruïnar fa deu anys. va començar la seva fortuna amb els drets de la pel·lícula La Strada, de Fellini, i amb una empresa valorada en 4.000 milions d'euros va tutejar-se amb altres magnats sense escrúpols: Berlusconi i Murdoch. El comú denominador ha estat en tots tres casos la col·lusió amb el poder polític. L'italià, ocupant-lo; l'australià intercanviant favors i donat suport decisiu als darrers sis caps de govern del regne Unit i l'alemany a còpia de liaisons amb el canceller Helmut Khol, gran estadista, que va haver de plegar per acusacions de finançament il·legal. Tot plegat demostra que les relacions malsanes entre el poder mediàtic i el polític vénen de lluny i que no són exclusives de cap país en concret. Només caldria examinar com funcionen les coses aquí, entre nosaltres, i probablement trobaríem algunes pistes ben reveladores d'anàlogues característiques.

Murdoch és un especialista pel que fa a la impunitat. Fa una compareixença a la Cambra dels Comuns, diu que està penedit, que tanca un diari i que demana excuses. Però afirma que tots els delictes els van cometre els seus col·laboradors sense que ell ho hagués ordenat o en tingués coneixement. És, per tant, ben curiós que la seva empresa hagi pagat els advocats de Glenn Mulcaire, que, per compte i ordre de News International, va espiar la família reial i va gravar delictivament les trucades telefòniques de xantatge i el mòbil de l'adolescent assassinada. Malgrat la condemna del seu empleat, Murdoch mai no va acceptar la responsabilitat dels actes que es van planificar, ordenar i executar. És un home que té 182 societats domiciliades a les illes Verges, les illes Caiman i Luxemburg, i que va pagar a Margaret Thatcher 5 milions de lliures per un llibret de memòries i 1,25 milions de dòlars a Sarah Palin per una altra joia literària. No sembla, en canvi, que estigui protegint massa els seus membres del consell d'administració “independents”, entre els quals figura l'eximi José María Aznar, que per precepte legal té l'obligació de defensar els accionistes, cosa que, després de tants dies de trasbals encara no ha fet, atès que guarda un silenci impenetrable i hermètic. És cert que el segon accionista del grup, el príncep saudita Al-Walid bin Talal no necessita defensors, però per si de cas algú altre porta el tema als tribunals, Aznar i els seus col·legues han contractat els serveis de dos dels advocats més cars dels EUA, Mary Jo White, exacusadora pública de Manhattan i Michael Mukasey, exfiscal general del govern Bush. A Espanya el Tribunal de Comptes no ha descobert en les seves investigacions que s'haguessin comès irregularitats comptables, quan el govern central va destinar 2,3 milions d'euros per a contractar l'empresa Piper Rudnick amb l'encàrrec d'aconseguir que Aznar rebés la medalla d'or del Congrés, cosa que ni pagant no es va aconseguir.

Si tornem, però, al afers interiors observarem que la intervenció de la CAM, la caixa del PP al País Valencià, marca unes pautes prou definides. Javier Arenas s'exclama que les coses s'hagin fet tard i malament, com si el PP, Zaplana, Terra Mítica i l'immobiliari vinculat al poder local no tinguessin tota la culpa de la situació creada. La patronal dels caixers (CECA-Fainé) diu que no sap quina pot ser la xifra dels forta (potser més dels 4.131 milions d'euros estimats fins ara), perquè es limita a publicar la que dona el Banc d'Espanya i a Cibeles també reconeixen sotto voce que els més ben informats són els senyors de l'EBA (Autoritat Bancària Europea). De passada, hem vist atònits que ni al Canonge de Cajasur (que Rato va posar sota la supervisió eclesiàstica a fi d'evitar la del poder civil que a Còrdova no era del PP) ni a Hernández Moltó, de la Castella-La Manxa ningú no els ha citat per depurar eventuals responsabilitats. Ans al contrari, els anteriors gestors van a empentes i cops de colze a veure si es recol·loquen al paradís dels viatges de luxe i als crèdits baratíssims.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.