Sobre la ira

Com en una novel·la de William Faulkner, la natura està irada, però encara més una part de la humanitat. A la costa est dels EUA, el pas de l'huracà Irene ha provocat dotze víctimes humanes i molts danys materials, però els seus efectes han estat menys greus del que es temia. Lluny d'allà, als països àrabs, fa temps que la ira humana s'estén en contra dels dictadors. Aquests sempre es resisteixen a abandonar el poder, però en el cas d'Al-Assad, a Síria, i Gaddafi, a Líbia, la seva resistència ha adoptat una criminalitat immesurable. El règim d'Al-Assad encara es manté reprimint, mentre que el de Gaddafi està caient a conseqüència d'una guerra devastadora que va obrint ferides que sagnaran durant molt de temps. Que sagnaran en la memòria dels pròxims a les víctimes de l'exèrcit del dictador libi, que ara, vençut, vol pactar la transició. Que també sagnen i sagnaran en les represàlies contra aquells que han donat suport a Gaddafi i han combatut a favor seu assassinant fins al final. Dissabte passat, tombant-se el règim, uns soldats i uns mercenaris de Gaddafi encara van reunir uns 150 presoners en un garatge de Trípoli i, segons el testimoni dels pocs supervivents, van fer explotar granades i van provocar un incendi. De moment s'han trobat cinquanta cadàvers cremats. Fora de la caserna, hi havia tres cadàvers amb un tret, corresponents als soldats que van negar-se a participar en la massacre: un gest d'humanitat que, enmig d'una barbàrie a la qual no van ser aliens, van pagar amb la vida. Aquest gest obre una escletxa de llum a l'infern: la humanitat revifa amb una espurna. Tanmateix, n'hi pot haver, d'humanitat, amb els causants de tanta mort? No pot estranyar la ira i no es poden donar lliçons morals des de la distància i sense haver passat per res semblant. Però podem saber que la venjança, encara que pugui considerar-se justificada, també embrut qui l'exerceix. Els criminals no han de restar impunes, però deixar-se dur per la ira també fa ser cruel i deshumanitza.