En temps de crisi cal exemplaritat
El rei ens va demanar, no als rics del seu entorn, sinó a tots nosaltres, que fem encara més sacrificis, però la corona no ha fet cap gest d'austeritat o retallada per donar exemple
Finalment, ja s'ha casat la duquessa d'Alba que, als 85 anys, va demanar la vènia i el nihil obstat – imprimatur al rei d'Espanya. Realment, si no fos grotesc, seria còmic i tema de iocandi gratia que a la venerable edat octogenària algú hagués de menester el permís de sa majestat per tornar-se a casar en terceres núpcies, prèvia distribució anticipada d'una part de l'herència entre els fills que veien perillar les expectatives successòries i, per tant, pressionaven la corona en el sentit contrari. Francament, que el cap d'estat d'un país pretesament democràtic es dediqui a aquestes bestieses resulta absolutament indignant. En uns moments de greu penúria de subsistència per a les classes mitjanes i obreres, sembla que hauria estat més oportú, a efectes d'exemplaritat, d'haver aprofitat l'ocasió per fer públic el patrimoni de la duquessa, la xifra de les subvencions que rep de la UE i del govern central en concepte d'agricultura dels seus latifundis i, sobretot, quina és la xifra que ella, la seva família i les seves societats paguen d'impostos. Que, en aquest autobús que en diuen Espanya, hi ha molts passatgers d'una riquesa tan gran i tan escandalosament obscena que hi viatgen sense pagar el bitllet que, en canvi, s'exigeix de forma coactiva als contribuents modestos i que no tenen accés a les escapatòries per la via d'allò que, en llenguatge políticament correcte, es diu optimització fiscal, posem per cas, Roberto Consulting o SICAV.
Recordo que en plena dictadura franquista, quan es va implantar el precedent de l'IRPF, hom podia anar a la delegació d'Hisenda i comprovar quant havien pagat tots els contribuents. A alguns modestos assalariats, com ara jo mateix, ens va sobtar la comprovació que persones notòriament riques no sortien als llistats i que nosaltres, amb uns ingressos molt minsos, apareixíem, just després dels que més aportació feien, com ara, per exemple, la família de l'empresa Myrurgia. Aquella publicitat em sembla que era molt saludable: provocava la indignació per l'incompliment de les obligacions fiscals dels més poderosos i el respecte pels que feien la seva aportació a la col·lectivitat. Ai, las! Aquella saludable publicitat es va estroncar quan ETA va segrestar un important empresari valencià de nom Suñer que destacava molt en el ram dels pollastres i els ous. Ràpidament es va encetar una campanya dient que, en fer-se públic el que es pagava d'impostos, els terroristes detectaven les grans fortunes. I així es va implantar l'opacitat, presumptament com a mesura de seguretat. Com si la gent i especialment els terroristes no veiés allò que a l'agencia tributària en deien “signes externs de riquesa”. O com si ara aquells rics que calia protegir amb l'anonimat no es dediquessin a fer ostentació i exhibició de la seva fastuosa fortuna i a intentar sortir al rànquing de la revista Forbes o no juguessin a veure qui la té més llarga, l'eslora de la seva embarcació. Caldria, doncs, que ara que a tots nosaltres se'ns demanen sacrificis es fessin públics els impostos que paguen els beati possidenti. Només per desemmascarar la cobdícia, l'egoisme insolidari dels qui tant han abusat dels indefensos usuaris de mercat captiu, dels consumidors i de les víctimes d'un sistema financer desregulat i omnipotent. No hi haurà cap diputat de cap Parlament que reivindiqui el dret a conèixer, amb publicitat i transparència, la informació que justifiqui o dissipi el temor de tenir la certesa que al comú dels mortals els privilegiats de sempre ens aixequen la camisa?
Per cert, el rei es va despenjar fa pocs dies amb una recomanació als ciutadans. Potser es va pensar que era Churchill quan les V-2 de l'aliat de Franco, el nazi Adolf Hitler, bombardejaven Londres i ell va demanar amb tota l'autoritat moral als ciutadans britànics “sacrifici, sang, suor i llàgrimes”. I sense cap mena de paral·lelisme ens va demanar (no als rics del seu entorn, sinó a tots nosaltres) que féssim encara més sacrificis. Deu ser que la corona ha fet algun gest d'austeritat o retallada per donar l'exemple? Ans al contrari. L'endemà d'aquella exhortació tan desafortunada, amb el taló d'Aquil·les avariat i tot, el rei se'n va anar de visita a Mònaco, a veure el seu amic, sobirà del miniestat i paradís fiscal i, sobretot, a visitar el Yacht Show de Montecarlo. En temps de retallades i de misèria, no sé si és oportú de visitar una exposició de iots de 30 metres d'eslora en amunt. Enguany només hi ha comandes per a 402 superembarcacions. Diuen, però, que han crescut les compres d'embarcacions de 80 metres en amunt, principalment per part de clients brasilers i xinesos. En tot cas, els nous rics volen blasonar de la gran joguina de l'status symbol. El que no m'acaba de semblar bé és que el rei se'n vagi a participar en aquesta impúdica festa de la riquesa quan aquí la gent malda per arribar a final de mes. Deu ser un error derivat en el moment de buit entre la sortida del cap de la casa reial Aza i l'entrada d'Ortega Spottorno, que en serà el successor. Millor que sigui això que no pas una absoluta manca de sensibilitat.
