de set en set
50, 40, 90
Al segle XXI, l'esperança de vida de la població nigeriana és de 40 anys
Fa unes nits vaig sopar amb una estimada amiga per festejar els seus 50 anys. Em va dir que li agrada viure, però que no consideraria un drama que es morís: “He viscut 50 anys prou bé. No m'hauria de queixar.” Li vaig comentar que, en el nostre món del qual diuen que fins ara ho ha sigut del benestar, 50 anys són pocs, però que en altres llocs són molts. Unes hores abans n'havíem parlat amb el periodista Xavier Montanyà, que, en aquest any del seu cinquantè aniversari, ha publicat un llibre extraordinari sobre el delta del Níger: L'or negre de la mort. Com en altres llocs d'Àfrica on hi ha explotacions petrolíferes, en mans de multinacionals en connivència amb una oligarquia corrupta, l'or negre no ha representat la millora de les condicions de vida de la població del sud de Nigèria, sinó el seu empobriment. No només no hi reverteix la riquesa del petroli, sinó que la seva extracció i, a partir d'aquí, el seu vessament (uns 2.100 litres en 50 anys, com si cada any s'hi aboqués el mateix que va escampar l'Exxon Valdez en aigües d'Alaska) comporten un gran desastre ecològic amb, cito Montanyà, “les nefastes conseqüències en vides humanes, malalties, degradació mediambiental, devastació de conreus, rius, mars, i la corrupció, violència i repressió que ha generat una situació tan complexa i extrema”. A primers del segle XXI, l'esperança de vida de la població nigeriana és de 40 anys. He fet una suma: 50 més 40 són 90. Noranta anys són els que farà aquesta setmana el meu pare, un supervivent de la guerra i la postguerra que, després de treballar durament, viu una llarga vellesa de manera digna. A més de tenir sort amb la salut, un privilegi occidental? Suposo que sí. En tot cas, aquests 90 anys no puc deixar de celebrar-los contenta, sentint-me afortunada per poder-ho fer i pel temps compartit amb el pare.
