Els creadors d'opinió
Amb la Guerra Civil tot s'estroncà. Primer per la fúria de la Revolució, després per una criminal dictadura
A les facultats d'Història, Literatura, Periodisme o Humanitats, ara en greu perill pel Pla Bolonya en no ser estudis d'aplicació immediata sinó anàlisi del comportament i pensament humà, com explica Jordi Llovet a Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats, es fa menció especial dels articulistes que amb un mínim de llibertat, o furgant forats per guanyar-la, van modelar l'opinió política, ideològica, cultural i artística de la societat catalana. Citaria des de mitjan XIX Mañé i Flaquer, regionalista catalanista moderat; Josep Narcís Roca i Farreras, que del republicanisme federal evolucionà vers el catalanisme independentista; Valentí Almirall, que impulsà el republicanisme cap al catalanisme. A partir del canvi de segle, Miquel dels Sants Oliver, qui inicià el regionalisme a Mallorca; Joan Maragall, consciència crítica sacsejant una burgesia atemorida; Xènius, qui enlairà culturalment el noucentisme. Posteriorment fins a la Guerra Civil, entre molts cal assenyalar Gaziel, fent catalanisme des del periodisme en castellà, o Rovira i Virgili, republicà de compromís cultural i nacional irreductible.
Amb la guerra civil tot s'estroncà, primer per la fúria de la Revolució. Per por o desorientació generalitzada. Pel descrèdit dels qui no ho pogueren evitar, després per una criminal dictadura de gairebé 40 anys que provocà un silenci obligat. Tapava boques o les callava per sempre. Un exemple punyent és Carles Rahola, assassinat per integritat excelsa. Després, a poc a poc, hi ha unes veus que aconseguiren fer-se un lloc en el pensament català no dependent de Madrid. El Madrid de les esquerres opositores només volien Catalunya com a peça del seu joc d'escacs. Mai no van acceptar una Catalunya com la del 1936, l'anterior a la Guerra Civil, una Catalunya nacional. Van ser complementaris franquistes i antifranquistes en el seu unitarisme centralista anorreador de la nostra llengua i cultura. La prova n'és la Transició Democràtica, així el pes determinant del PSOE damunt el PSC; el fracassat control del PSUC que intentà el PCE o les maniobres per desvirtuar els partits de centre i democratacristians catalans pels seus homònims espanyols. En tots els casos dels partits espanyols l'objectiu és avortar uns partits propis nacionals a Catalunya.
Si han fracassat és per la gran tasca feta per gent com ara Ibáñez Escofet, que des del catolicisme catalanista aconseguí alliberar l'aleshores La Vanguardia Española, que continuava mig segrestada en mans franquistes. De retop molts dels lectors del país s'enfortien o iniciaven en valors democràtics i plurals. De forma juvenil, partidista, moderna i de feminisme global, Montserrat Roig recollia en els seus articles els batecs d'una societat on la dona es feia cada cop més present en tots els àmbits. Manolo Vázquez Montalbán, un gegant de pensament i presència periodística amb els seus articles a tot arreu on hi havia treball, obrers, antifranquisme o sectors populars. Des del Barça i el futbol fins a la literatura, d'ell hom diu que fou perseguit i empresonat pel seu actiu antifranquisme, sí, però també per ser un home fill de l'emigració que defensava aquest país com qui més, que feia pensar. Un home lúcid com pocs. Huertas Claveria des del món més barceloní; B. Porcel en la seva vessant de columnista des d'un pensament més literari i general dels països de llengua i cultura catalana, o Joan Fuster, que de tant en tant amb un article desmuntava veritats absolutes basades en el res, en la ignorància més desvergonyida.
Ara els creadors d'opinió són molts més, lliures, d'arreu del territori. Han de competir amb el pes determinant de la TV, però hem de ser optimistes. La collita actual és bona, en alguns casos excel·lent. Lleial a la llengua i cultura del país, als seus partits polítics i tenint com a bandera més preuada la llibertat, el progrés i la justícia social. Foc amic disparat amb tinta.
