‘La solució'
Certificat el fracàs de l'experiència socialista, la imposició del pensament únic fomenta la més gran tolerància envers un capitalisme que històricament també ha fracassat moltes vegades
Aquest és el títol d'una carta magnífica, de deu línies en forma de poema, que Bertolt Brecht, indignat per la manera com el Partit Comunista de l'Alemanya oriental esclafà l'anomenada revolta obrera del 1953, va dirigir al seu comitè central. Brecht, després d'assenyalar allò d'“estimats camarades, em sembla que el problema és el poble”, preguntà: “No seria més senzill en aquest cas que el govern dissolgués el poble i n'elegís un altre?”
A aquesta carta-poema sembla que es refereix una llaminera pel·lícula d'Oliver Stone que espero que es projecti aviat aquí per a remei de la meva impaciència. S'ha estrenat recentment a Cochabamba (Bolívia) davant més de 3.000 espectadors, majoritàriament indígenes i de condició humil, els quals, en acabar el film, esclataren en una perllongada ovació. La pel·lícula –que ofereix una història dels Estats Units, i de rebot d'Occident, alternativa a la oficial– esmenta episodis que crec de molt saludable recordatori en aquests moments, com, per exemple:
1) Que, fruit de l'obsessió anticomunista que envaí bona part d'Occident, Hitler i Mussolini gaudiren d'àmplies simpaties a la Gran Bretanya (Churchill tenia una debilitat pel Duce, mentre que Eduard VIII, des d'abans d'abdicar, apostava entusiàsticament per Hitler, car considerava el moviment nazi vital per aturar “les hordes bolxevics”).
2) La mateixa ona arribà a França, si be encara més arborada pel tradicional antisemitisme i xovinisme francesos, que va menar bona part del país a acceptar el règim de Vichy de molt més bon grat que el que exhibeixen les pel·lícules sobre la Resistència.
3) A Bèlgica el devastador colonialisme europeu ultrapassà els espolis i genocidis habituals per arribar a cotes esfereïdores, que doblaren l'holocaust nazi, ja que foren assassinats 12.000.000 de congolesos.
4) Respecte als Estats Units, ja ningú no parla de l'autèntica dimensió del Ku Klux Klan, que és presentat com quatre beneits il·luminats per la follia racista i dedicats a apallissar negres, negligint que constituí un moviment de masses de milions de membres integrat bàsicament per blancs pobres.
5) Pocs comentaris ha merescut també que un Roosevelt ja molt debilitat per la malaltia poca cosa pogués fer davant les exigències del seu propi partit, el demòcrata, de defenestrar Wallace en benefici de Truman. Wallace era un vicepresident autènticament progressista i, encara que la ucronia sempre és perillosa, molts historiadors estan convençuts que s'hauria oposat al llançament de la bomba atòmica sobre el Japó i que amb ell la guerra freda hauria estat força més tèbia.
6) L'esmentada obsessió anticomunista arribà al paroxisme als anys cinquanta. El lema “Confiem en Deu” va ser introduït en el dòlar en aquesta època, en què es potencià el fervor religiós com a antídot al comunisme. La guerra contra el moviment obrer va ser total, amb atacs físics als treballadors protagonitzats, com a la Barcelona dels anys vint, per esbirros contractats per les empreses i, fins i tot, per la mateixa policia.
7) Sagnant fou el suport dels Estats Units, mitjançant l'eficaç intervenció de la CIA, a Suharto, a Indonèsia, d'on s'havia d'eliminar el que llavors era el partit comunista més poderós del món fora del de Rússia i països satèl·lits. La seva desactivació es féu mitjançant l'assassinat d'1.000.000 de persones, i es van exterminar igualment dones i criatures.
Sembla, però, que la mirada d'Oliver Stone no és només retroactiva, ans també de futur. L'observació del passat li serveix per constatar que s'ha permès una única experiència socialista. Certificat el seu fracàs, la imposició del pensament únic fomenta la més gran tolerància envers un capitalisme que històricament també ha fracassat moltes vegades i no només mitjançant les cèlebres crisis cícliques. La diferència és que abans es recuperava sol i que ara l'han de recuperar. Amb la suor de tothom, és clar. I això mena Stone a la reflexió que, si aquella experiència comunista va fracassar, no hi ha cap raó perquè no es pugui pensar en un sistema alternatiu a l'actual sense caure en els mals del soviètic. En definitiva, en allò que un altre món és possible.
