L'home sense gos

Avui fa una setmana els petards blancs van provocar els seus darrers lladrucs. Hores més tard una injecció posava fi al seu sofriment silenciós. La història havia començat quan els nens ens van demanar un gos i davant la insistència vaig resoldre: “A casa volem un gos català i que no ens costi ni cinc!”
Al cap d'unes setmanes la filla se'n va de colònies a Cartellà i ens rep amb un cadellet de gos d'atura a les mans: “Mireu que bufó, i ens el regalen!” Era el petit de la camada, escuat i amb un ullal partit. Com que vinc d'un temps en què la paraula era llei, ja tenim el quisso cap a casa. Els nens li van posar Dracks, va créixer de pressa i se'n van desentendre. Aviat el gos i jo formàvem una societat d'inseparables. Passejar-lo, donar-li menjar, netejar les caques, rentar-lo... i a la nit el tancava al garatge i la primera feina del matí era alliberar-lo. I vet aquí que fa mes de deu anys que, plogués o nevés, el tabalot d'en Dracks i jo sortíem a passejar. Sempre amb unes rutes que voltaven per Montjuïc, la vall de Sant Daniel, Campdorà i Sant Miquel. Només havia de patir perquè algun gos amb instint assassí i un amo energumen no el mossegués, com havia passat. Feia uns dies que no estava fi, no baixava disparat a rebre'ns, menjava poc, se'l veia apagat... El vaig portar al veterinari i l'anàlisi de sang va donar un descontrol en els glòbuls blancs que va fer témer el pitjor. L'ecografia va detectar un tumor a la melsa i un altre al fetge, i una citologia va confirmar un càncer molt agressiu. Vam desestimar opcions pal·liatives sense garantia i vam afrontar la decisió que ens separaria per sempre. Abans aquestes coses les arreglaven a cops de bastó, per no gastar cartutxos. Jo em volia quedar amb la seva mirada. Penso en els gossos veïns amb què es discutia pel territori, com el perdiguer Hal, amb el qual acabava jugant; el petaner d'en Mai, que el tenia atemorit, amb el qual lladruquejava hores i hores; en Tro, que em continua bordant tot i que camino sense gos. El sentiment que m'ha quedat és una sensació de pèrdua desconeguda per mi, una pena que encara m'envaeix, perquè en Dracks, tot i que era un eixelebrat, mai no em portava la contrària, i a vegades es feia escàpol, però sempre tornava. Veus amigues m'han dit que l'he de substituir, i de moment crec que no. Hem de passar el dol i he d'assumir que sóc un home que passeja sense gos.