Grècia i el ‘corralito'

Aquesta Espanya cada vegada més evocadora del desastre del 1898, del racionament amb fiscalia de taxes i amb comissaria d'abastiments o de la marxa verda quan el veí magribí es va adonar de la feblesa de l'adversari, sembla que en cap cas no va tenir capacitat de reacció. És més, en lloc d'acceptar la situació tal com és, ens trobem davant un país que, de manera pueril, remena la cua quan l'afalaguen per uns mèrits inexistents. Així, doncs, d'una banda estan encantats d'haver-se conegut i de trobar uns aduladors que fan veure que es creuen els deliris de grandesa com a la faula del maître corbeau, tot i que ambdós saben perfectament quina és la trista realitat. Pesa més, però, el wishful thinking, és a dir, el pensar en el desig en la línia machadiana del “Castilla ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”. I com aquells hidalgos que, morts de gana, fingien que havien fet àpat. El “filòsof de Martorell”, Francesc Pujols, va pronunciar aquella frase memorable que deia: “Vindrà un dia en què els catalans, siguin allà on siguin, ho tindran sempre tot pagat.” Però les coses van funcionar d'una altra forma i van ser els castellans els qui van viure a costa de les colònies. Ho van fer, primer, quan a Espanya no s'hi ponia el sol, i després, amb molt d'èxit, parasitaven sobre les zones interiors que no es deixaven assimilar de bones a primeres.

El plantejament que torna a ser altra vegada vigent és no solament presumir, sinó també irritar-se amb els que els neguen la reverència i, sobretot, no els reten l'homenatge que, com un gall dindi, gosen pensar que els correspon. I, portes endins i portes enfora, segueixen interpretant el seu paper de perdonavides que no perdonen a cap aixafaguitarres que digui la veritat. Acostumats a viure a expenses dels seus donants i benefactors, no sé què s'han cregut, però mosseguen la mà generosa que els alimenta i els regala prosperitat. O és que aquí ningú no s'havia adonat de la quantia dels fons de cohesió que es van acordar a la cimera d'Edimburg i que, durant molts anys, i encara, en menor mesura, avui ha pagat principalment una Alemanya austera, estalviadora, laboriosa i solidària? Encara recordo aquella reunió hispanoalemanya (ara ja no se'n fan, de bilaterals anuals) i al canceller el van citar a Puerto Banús. Excuso dir-los que als visitants se'ls va posar cara de pomes agres en veure a quines activitats de luxe asiàtic s'havien destinat els fons que la magnànima Alemanya havia destinat a uns recursos epigrafiats per al desenvolupament de l'economia real i productiva i no per a instal·lacions sumptuàries d'una casta directiva de “fainéants”.

És per això que qualsevol al·lusió a aquesta defectuosa assignació d'aquells ajuts i de les actuals retallades causa tanta indignació. A Rajoy no li fa cap gràcia que The Economist expliqui al món sencer que el terrible cas de Bankia és només una part del problema. Tant ell com Montoro o Guindos es mostren superats pels esdeveniments i repliquen negant els fets (“És absurd parlar de rescat” o “És tècnicament impossible un corralito”) o espolsant-se les puces del damunt. Per exemple, acusant el governador del Banc d'Espanya de ser culpable de la inexactitud de la comptabilitat retocada a la grega. Així, d'entrada, es nega el problema i, a continuació, s'ofereix una auditoria independent i estrangera. Més encara, el govern de Madrid, finalment, va encarregar les valoracions a Oliver Wyman i Black Rock: vol dir que no hi ha a Espanya ningú amb credibilitat i capacitat per fer una estimació dels actius tòxics que es necessita determinar a fi de netejar el forat de crèdits immobiliaris. Són tants els disbarats, que ja no es pot confiar en ningú. Per exemple, La Caixa i la de Madrid van concedir al mateix temps dos crèdits de 1.000 milions cadascun poques setmanes abans que la beneficiària Martinsa-Fadesa entrés en concurs de creditors. Tot un cas de bona gestió (?), de coneixement del sector o de connivències, que reclamaria com a mínim una censura pública, una retirada dels bons dels executius o de la fitxa que habilita per a l'activitat bancària.

Almenys en el to i l'expressió, el qui més ha destacat contra la intromissió és el ministre Montoro, que crispat i com un Júpiter tonant va dir al Parlament que Espanya no pot “acceptar ni tolerar” ni l'opinió ni la imposició de normes o cap mena de decisions de la UE. Això sí, tot seguit es declara soci de la UE, perquè sap que sense l'ajut del Banc Central Europeu... Rajoy diu que cal salvar l'euro a Grècia, com si Espanya s'ho mirés per salvar algú quan, en realitat, és un dels primers que hauran de menester operacions de salvament. De fet, l'euro, en la paritat amb el dòlar, s'ha situat en el punt més baix dels últims quatre mesos. I, compte, aquesta alerta no s'ha referit a Grècia, sinó a Espanya i al seu sector bancari. Per tant, el problema de contagi començaria per Espanya, que en la seva posició feble podria tenir problemes agreujats si es confirmés la possibilitat fins ara impensable que Grècia sortís de l'euro.

En tot cas, amb qui el govern segur que està molt emprenyat és amb el professor Paul Krugman, premi Nobel, per haver articulat millor algunes coses que ja fa temps que es van insinuar en aquestes pàgines. Primer, que és possible que Grècia hagi de sortir de l'euro el mes que ve. Segon, que els dipositants situïn els seus diners a Alemanya. Tercer, controlar i/o limitar la retirada de fons dels bancs. Quart, dissolució de l'euro. Se'n desprèn que algú es podria veure forçat a fer un corralito. En aquest moment, el problema és que el tallafocs europeu no sigui prou fort per protegir Espanya si la sortida grega fos desordenada.

El director de PIMCO, primer fons mundial pel que fa als inversors en bons públics, ho avisa, i els professors Miller i Skidesky (Universitat de Warwick) diuen que Keynes ja hauria fet Grècia fora de l'euro. La responsabilitat del deute és del deutor, però si a la UE no hi ha creixement, podria convertir-se en un problema compartit. Finalment, el dogma de la credibilitat pot ser un perill per a l'estabilitat. Ho sosté John Kay, que els arguments basats en la fe són d'impossible refutació. I, per tant, tot és cosa de màgia.