La fugida endavant
El més perjudicat
per la nacionalització serà l'Argentina, que demostra així que és
un soci econòmicament impredictible
El 16 d'abril passat el govern argentí nacionalitza el 51% d'YPF, empresa de gas i petroli privatitzada el 1993 i comprada per Repsol el 1999. L'Argentina era, el 2003, un exportador d'hidrocarburs. Avui importa el 15% del seu consum.
Quan l'economia argentina es va enfonsar a final dels anys noranta, el govern va congelar el preu de l'energia. La moneda va ser fortament devaluada per la crisi i la conseqüència de la congelació dels preus en pesos és que avui el gas és el 80% més barat a l'Argentina que als països del seu entorn, i l'electricitat, el 70%. Això ha produït tres efectes negatius i inevitables. El govern ha de comprar el dèficit de producció nacional a preus de mercat i vendre'l al preu subsidiat que ell mateix ha fixat. Els preus baixos han reduït seriosament la inversió en el sector i finalment han afectat el consum d'una energia artificialment barata, perquè subsidiada s'ha disparat.
El cost d'importació d'hidrocarburs per al govern el 2012 superarà els 10.000 milions de dòlars i ha creat un dèficit comercial que ha obligat a reduir la importació de productes i serveis. Hi ha una creixent contestació social per aquesta política que afecta la inversió, l'activitat empresarial i el consum.
L'Argentina ha perdut fa anys la necessària credibilitat per endeutar-se en els mercats internacionals i es veu obligada a fer-ho a nivell nacional. El 2000, per incrementar els ingressos estatals, va taxar l'exportació de soja, de la qual l'Argentina és un dels primers productors mundials. Quan el 2008 el govern va intentar repetir l'operació, la reacció radical dels productors agrícoles el va obligar a fer marxar enrere. Es va recórrer llavors a la privatització dels fons de pensions; mesura econòmicament discutible, socialment inacceptable i èticament reprovable. Ara es privatitza YPF. No n'hi haurà prou. El govern podrà disposar del benefici de la societat, uns 1.300 milions de dòlars/any, endeutar-la i fer perdre valor als accionistes minoritaris, però aquesta nova mesura per palanquejar les finances nacionals no resoldrà el problema. Caldran noves mesures.
Des Del 2006 YPF ha invertit 11.000 milions de dòlars i ha repartit dividends per valor de 3.500 milions de dòlars. No és, doncs, objectiu dir, com s'ha afirmat, que Repsol retirava dividends excessius que impedien fer una política d'inversió per sostenir l'explotació i l'exploració de nous jaciments.
Una de les raons per les quals el 90% del benefici obtingut s'han repartit en dividends en els últims anys és el fet que el 2007 el govern va forçar Repsol a vendre el 25% de les accions d'YPF a un empresari argentí, Enrique Eskenazi, proper a la presidència. Per a la compra es va instrumentar un préstec per a Repsol i un sindicat de bancs a favor del Sr. Eskenazi, els interessos del qual aquest pagava amb els dividends obtinguts d'YPF. El govern argentí ha triat sistemàticament, sempre que ha tingut l'ocasió, l'alternativa que menys convenia a la ciutadania...
S'han descobert recentment nous camps de gas d'esquist, shale gas, que podrien doblar la producció actual d'YPF, que representa el 45% de la producció nacional d'hidrocarburs. L'extracció d'aquest gas és cara i requereix una tecnologia de la qual el país no disposa. El cost d'aquesta nova exploració supera els 5.000 milions de dòlars en els primers anys. És, doncs, probable que aquests jaciments quedin anys sense explotar. El dèficit de producció s'incrementarà en el futur. L'anterior secretari d'Energia, Daniel Montamat, considera que la balança comercial d'hidrocarburs serà negativa en 2.000 milions de dòlars més a l'any com a conseqüència de la nacionalització d'YPF.
És un fet que la nacionalització dels petrolis mexicans als anys trenta i la creació d'una companyia nacional Pemex, i la nacionalització de la producció dels hidrocarburs veneçolans a través de PDVSA, no han ni abaratit l'energia ni augmentat la producció en aquests països, però sí que han servit, com passarà amb YPF, com una font d'ingressos directa per als governs.
És aquesta una iniciativa que tindrà fàcil suport popular i polític apel·lant a la propietat per part de l'Estat de les reserves naturals i estarà envoltada d'una dosi de nacionalisme inflamat, com ho va estar la nacionalització dels ferrocarrils el 1947 o la guerra de les Malvines el 1982.
Poc temps abans de la nacionalització d'YPF hi va haver contactes entre l'empresa xinesa de gas i petroli Sinopec i Repsol. Hauria pogut ser una bona iniciativa per a YPF l'entrada de Sinopec en el seu accionariat, però ara això ja és història. No seria del tot impossible que la Sra. Fernández inviti Sinopec a invertir a YPF. No es pot mantenir que les accions tenen un valor baix per expropiar-les i vendre-les després, a un tercer, a un valor més elevat. No és, doncs, una mala situació per a Repsol una vegada produïda la nacionalització.
Està pendent la fixació del preu de les accions expropiades per un tribunal argentí, encara que probablement el litigi arribarà als tribunals internacionals. La sentencia trigarà, però és poc probable que Repsol cobri el preu real de les accions expropiades.
Hi ha empreses espanyoles amb inversions a l'Argentina, i per tant és necessari conduir una política que les protegeixi i defensi, però s'ha de reconèixer la sobirania de l'Estat argentí per nacionalitzar empreses més enllà de la seva justificació. Té efectes sempre negatius fer manifestacions o amenaçar veladament amb mesures que no es poden dur a la pràctica. Espanya és membre de l'Organització Mundial del Comerç, que prohibeix expressament la discriminació d'aquest per raons no estrictament de negoci. Ara l'únic important és aconseguir un preu just per YPF. La discreció és la mesura més eficient per aconseguir-ho.
El més perjudicat per la nacionalització serà l'Argentina, que demostra així que és un soci econòmicament impredictible. Es reduirà la inversió estrangera al país, element bàsic per al creixement de la seva economia. Per a Repsol és un cop dur, però no més que per a Shell a Rússia i Bolívia en els últims cinc anys. Aquestes actuacions sobiranistes són un risc inherent al negoci del petroli. No cal buscar-hi raons lligades al prestigi d'Espanya, ni autocastigar-se sobre les desgràcies nacionals; és ben senzill, i el que ens passa també passa a d'altres, només cal saber-ho.
