Recapitalitzar-se

En condicions normals, un polític ha d'estar molt feliç i satisfet de sortir cada dia en primera plana als mitjans de comunicació. Però, en el cas de Rajoy, la cosa és més agra que dolça, perquè al món sencer tots els comentaristes coincideixen a subratllar que, a tot arreu, predomina la noció que Espanya té, pel que fa a l'economia, molt mala peça al teler. En efecte, la tònica general és de justificada alarma i de fonda preocupació per l'escassa credibilitat del govern i el dubte sobre la capacitat del sistema financer de remuntar una recessió que cada dia s'assembla més a una depressió. Si espigolem entre les opinions que s'han expressat, veurem com, en una mateixa data, es va comentar que, en el primer trimestre de l'any, s'havia produït una fugida de capitals per valor de 100.000 milions d'euros i que Bankia havia fet la fi del cagaelàstics. Aquest segon apartat tenia, a nivell interior, una gran transcendència atès que era el projecte estrella de la lideressa de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Durant tretze anys, Miguel Blesa, el president de l'entitat, designat de forma dactilar pel seu íntim amic i “capo di tutti i capi”, José María Aznar, va executar tots els deliris de grandesa de la cúpula suprema del PP. I així es va fer l'antieconòmic error de comprar la Cia-Iberia. Un gran error empresarial, però una via expeditiva per a concentrar tots els vols transoceànics a Madrid i poder així reduir l'aeroport de Barcelona als vols de low cost (cinc vegades més inversió en la terminal que l'efectuada en la terminal de Barajas, que, per cert, està connectada per metro a 1 euro, mentre que a la de Barcelona el desplaçament és en taxi i a 30 euros). Així, doncs, la conjunció de les dues crisis (l'econòmica i la financera) fan pràcticament impossible l'endeutament als elevats tipus d'interès que a Espanya se li apliquen actualment.

Les dades disponibles sembla que corroboren per part dels inversors estrangers la venda d'actius espanyols. En canvi, els bancs espanyols intenten comprar-ne amb els diners prestats pel Banc Central Europeu. Sobre aquestes tendències, però, tothom està pendent del dictamen dels consultors contractats a fi de dissipar la desconfiança en els dictàmens que tenen per objecte deixar de falsificar la comptabilitat amb mètodes creatius i incompatibles amb la constant actitud de dignitat ofesa del govern de Madrid i no solament el central, sinó també el d'Esperanza Aguirre, que va haver d'admetre l'ocultació i l'engany sobre un dèficit i una despesa que eren el doble del que es va presentar oficialment. Per aquesta via no és, doncs, gens estrany que es fessin 89 estacions de metro (contra 1 a Barcelona) amb ajuts i subvencions de la UE (a Barcelona, zero, naturalment). El clàssic model capitalisme Cibeles s'aplicava a gestors de concessions o compres amb crèdits Caja Madrid com ara el predilecte Arturo Fernández, familiar de l'expresident de la CEOE Díaz Ferrán, que té el dubtós honor d'haver encapçalat aventures com ara les d'Aerolíneas Argentinas, Air Comet, Viajes Marsans i tants altres fracassos amb la xarxa protectora de l'entitat financera on, pel que sembla, Rato segueix una desenfrenada cursa d'activitats més lucratives de pelotazo que no pas de contingut realment empresarial. Bankia està, doncs, abocada a un rescat el valor del qual no es coneix. El mateix Rajoy ha dit que el president del govern no pot fer públiques unes xifres que siguin falses. Tanmateix, des del seu govern sí que s'ha fet un joc de mans que no té res a envejar al cas de Grècia. I és que dels 23.500 milions d'euros del febrer, ara ja parlem de 80.000 milions, una xifra obscena per la quantitat, però, sobretot, per fer pagar, de moment 1.700 euros a cada contribuent a fi de rescatar unes entitats de pèssima gestió i, per damunt de tot de preservar els supersous d'uns gestors de designació política i retribucions mínimes de 30 milions d'euros anuals. Finalment, se senten veus que reclamen amb tota la raó una investigació judicial que demostri que aquest no és un país d'absoluta impunitat per als delinqüents de coll blanc: i d'entrada, fins a les oportunes indispensables depuracions, atès que aquests personatges són un perill públic, retirar-los la llicència per a fer de banquers o de caixers. Que al comú dels mortals, bé ens inhabiliten a perdre el carnet de conduir en cas d'un accident que sigui causa de danys materials.

El president del BCE (Mario Draghi) considera que si la UE és el bomber que ha de complementar el fracàs del tallafocs, ha de tenir també la capacitat de supervisió. Que, al capdavall és a la zona euro que li toca pagar les conseqüències, mentre el Banc d'Espanya i la CNMV callaven com uns morts, no intervenien i, ni després de la catàstrofe, s'han dignat a donar alguna explicació. La prova que el problema és compartit és que alguns opinadors avisen de la necessitat que Alemanya compri bons espanyols si vol salvar la moneda única i, de retruc, la Unió Europea pròpiament dita. I convé que Espanya no es refiï de la seva capacitat de fer mal als altres per a plantar-se en l'habitual arrogància i l'estúpid orgull dels necessitats que es vanten de sobirania i de no acceptar ni tolerar rescats, a no ser que els canviïn el nom per una expressió més tova i suau. Això tan madrileny només pot conduir a la situació d'un dibuix de revista que presenta un vaixell en ple naufragi amb el capità Rajoy a bord que pregunta a la Merkel: Ja podem engegar els motors, senyora? Mentrestant, hem d'aprendre a recapitalitzar un banc i posar a prova la defensa de l'euro d'alguna part de la moneda única. Un nomenament que sembla encertat és el de Linde com a governador del Banc d'Espanya. És un professional que durant set anys va ser el director de l'àrea internacional del banc i va dur a terme una devaluació. Potser és el perfil que es necessita ara. Per cert, volia fer-los saber que acabo de publicar un llibre titulat El Capitalisme Cibeles (ed. La Magrana), on hi ha un recull de coses que he escrit sobre aquestes qüestions durant tres anys.