Les coses pel seu nom
En el llenguatge corrent trobem, però, paraules eufemístiques que ja tenen prou carta de naturalesa: ‘traspàs' (mort), ‘invident' (cec), ‘donar a llum' (parir)...
Avui no parlaré de la crisi, ni dels milers de persones (la majoria grans) que han sigut estafades per Bankia amb les preferents, ni dels accionistes minoritaris… Avui parlaré dels eufemismes, és a dir, dels maquillatges dels polítics per disfressar la realitat. ¿I per què maquillar? Doncs simplement perquè els termes o expressions que s'ajusten als fets verídics no donen rèdits electorals a les persones públiques, si són conscients de l'obra mal feta. D'exemples en tenim a cabassos.
¿Què és, però, un eufemisme? La paraulota ve del grec, i és un compost que representa els significats de bo i parlar. És, doncs, una paraula o expressió que s'usa en comptes d'una altra considerada tabú, malsonant o amb una connotació no adequada al context. Tenim els eufemismes més casolans com ara cason déna, cullera, conxo, cagon l'olla, fills de Buda (cançó de Quico Pi de la Serra)…
En el llenguatge corrent trobem, però, paraules eufemístiques que ja tenen prou carta de naturalesa: traspàs (mort), invident (cec), donar a llum (parir), òndia (hòstia)… En el cas dels minusvàlids (que voldria dir ‘menys vàlid' i que ja és un primer intent eufemístic per evitar de parlar de les diverses mancances físiques) es va buscar en el seu moment una expressió alternativa com ara discapacitat, però amb la mateixa mala fortuna perquè vol dir ‘contrari a una capacitat'.
Sigui com sigui, la societat, el govern i l'administració, basant-se en el poder social de la paraula, i en el llenguatge pragmàtic i, per tant, cultural, han fet mans i mànigues per intentar canviar termes que consideren massa estigmatitzats i ancorats en el passat. (I fent un parèntesi, val a dir que aquest estigmatisme ens arriba en bona part de la mateixa hipocresia dels individus, que estan convençuts que els termes o expressions plastilina salvaran el món i, per tant, netejarem les nostres pròpies consciències.) La societat plastilina ens arriba també amb el llenguatge no sexista: els nens i les nenes, els professores i les professores, les persones usuàries, els consumidors i les consumidores o les persones consumidores…, fins al punt d'incomodar-nos qui-sap-lo. Queda progre fer-les servir, però per la boca petita tothom reconeix que qui més qui menys n'abusa.
En el terreny de la política, els disbarats són d'un altre estil: el llenguatge militar, sobretot nord-americà, parla per exemple de “danys col·laterals” quan la metralla s'ha carregat població civil innocent, els països pobres són “països en via de desenvolupament” (ara que amb la cançó enfadosa de la crisi s'està demostrant que el capitalisme farà cada vegada més rics els rics i més pobres els pobres).
Els darrers anys també els polítics s'han cobert de glòria amb els “filets de plastilina” per evitar de parlar d'una verdadera marea negra. I les darreres setmanes hem viscut la gran notícia del “préstec” o “ajut financer”, o “obertura d'una línia de crèdit europea” en lloc de l'expressió real rescat bancari. De fet, els oficinistes de les entitats bancàries parlen, sense embuts, de rescatar un compte quan traspasses els teus diners a una altra entitat.
Aquest 2012 també hem viscut i patit els “ajustos de plantilla” o “la reducció de complements salarials” quan tothom sap que són retallades pures i dures, unes tisorades que esperem que no arribin a la secció d'opinió, perquè la llibertat d'expressió i de pensament és un dret que genera consciència i unitat i que ens fa més lliures i poderosos.
